Dossier

De Lledonerwiki
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Contingut

La narració visual

El llenguatge icònic és aquell que fa referència a la imatge. Avui en dia coneixem el món a través de les imatges o icones i per la seva capacitat comunicativa, aquest llenguatge guanya importància en un món que tot ho visualitza. Aprendre a llegir i narrar amb imatges serà bàsic en aquest curs. Ja siguin aquestes imatges de cinema, vídeo, còmic, TV, publicitat,...

Fonaments.

L’home des dels seus inicis ha tengut la necessitat de narrar a través de les imatges. Els antecedents més remots els podem trobar a l’Antic Egipte, Grècia o Roma.

Per explicar històries amb imatges fixes fem ús d’una seqüència. Aquesta ens indica com han d’anar ordenades les imatges per poder expressar una idea i que l’espectador pugui entendre-la. A més, el significat d’una imatge pot variar depenent de les imatges que tengui al costat. Per això l’ordre de col•locació de les imatges és tan important en el llenguatge seqüencial. El fonament d’aquest llenguatge es basa en la disposició de les imatges en un ordre determinat. Si no es té en compte aquest factor es corr el perill de canviar es significat de la narració. Hi ha dos grans grups que ens serveixen per classificar qualsevol imatge:

  • La imatge estàtica: còmic, fotonovel•la,...
  • La imatge dinàmica: dibuixos animats, cinema, vídeo,...

L’enquadrament.

Sempre que s’ha de fer feina amb una imatge el primer que s’ha de tenir ben clar sobre aquesta és l’enquadrament. L’enquadrament consisteix en seleccionar una part de la realitat que ens envolta, descartant-ne la resta, és el mateix que en cinema anomenarem pla. Per poder enquadrar hem de seleccionar i ordenar un espai en concret i tots els objectes, personatges, etc. que volem que apareguin a la imatge. Els enquadraments poden ser oberts o tancats. Consideram un enquadrament obert a aquell que ens mostra l’aire lliure, un paisatge, etc. i en canvi un enquadrament tancat serà aquell que ens mostra un espai interior d’un lloc, un espai petit, etc. El concepte de pla s’estableix prenent com a referència la figura humana i s’agrupa en tres blocs: generals, intermedis i curts.

  • Dins dels plans que anomenarem generals hi trobam:
    • Gran pla general: capta tot l’espai que ens envolta i els personatges hi apareixen llunyans i petits.
    • Pla general: hi apareix la figura humana (o l’objecte...) tot sencer.
  • Dins del grup anomenat plans intermedis hi ha:
    • Pla americà: que es caracteritza per tallar la figura entre els genolls i les caderes, obtenint una imatge de ¾.
    • Pla mitjà: a diferència de l’anterior aquesta talla la figura humana per la meitat, més o menys per la cintura o fins al pit.
  • Dins del grup dels plans curts hi trobam:
    • Primer pla: només hi apareix la cara, com en una foto de carnet.
    • Pla de detall: fa destacar un element petit.


Espai compositiu.

A més de l’enquadrament, cal tenir en compte la distribució dels espais per crear diferents efectes expressius. Els elements es distribueixen dins el pla bàsic mitjançant relacions d’ordre i unitat que aporten un significat concret al conjunt visual.

Si es vol aconseguir harmonia en la composició, cal tenir en compte l’ordre com a mitjà de relació entre els diferents elements, ja sigui per la forma, el color o la textura. La distribució de les formes des de la més destacada a la menys rellevant dóna unitat al conjunt visual.

El centre d’interès és l’element més atraient, el que ens crida més l’atenció i ens hi fixam abans per la diferencia visual que es genera en relació als altres elements de la composició, que anomenam elements subordinats.

De la relació entre les figures i els espais buits en sorgeix la figura i el fons. La figura és l’element més destacat i el percebem pel seu contorn. Mentre que el fons és l’espai que queda enrevoltant la figura. També podrem trobar imatges ambigües en que per les relacions entre elles serà difícil distingir quina té major importància i no se’n podrà definir una en concret com a figura o fons.


Cal tenir en compte els següents factors a l’hora de distribuir els elements de la imatge ja que permeten crear diferents efectes expressius:

  • Direcció: a les imatges hi podem trobar línies mestres que es formen amb el moviment dels diferents personatges i/o elements. Aquestes línies poden formar figures geomètriques.
  • Pes visual: dependrà de les masses de formes i colors que es distribueixen dins la imatge. Segons la seva col•locació la imatge estarà equilibrada o no depenent del que volem transmetre.
  • Ritme: proporciona dinamisme a la imatge segons la successió de línies i colors. Si les línies que predominen són verticals i horitzontals creen sensació de repòs, mentre que les diagonals (ascendent i descendent), les corbes o les mixtes creen sensació de moviment.


Format.

El format vendrà determinat per la forma i la posició en vertical o horitzontal de la imatge.

El format vertical serà aquell en que la imatge és més alta que no pas ampla. En canvi, el format horitzontal serà aquell en que la imatge serà més ampla que alta. A aquest darrer també l’anomenan apaïsat i és el format més utilitzat habitualment en fotografia.

En alguns casos ens podem trobar amb altres tipus de formats com puguin ser el quadrat, l’ovalat, el circular, etc., encara que no són tan comuns com el rectangular.


Termes de profunditat.

A les imatges ens hi poden aparèixer diferents termes, aquests vendràn definits per la situació dels objectes que hi apareguin i la distància a que es trobin del primer objecte. És a dir:

Els objectes situats més a prop de l’espectador seran denominats de primer terme. Els que estiguin entre els objectes de tercer terme o el fons seran els de segon terme. I finalment, aquells objectes llunyans o situats després del segon terme seran els de tercer terme. En aquest darrer cas, si no hi ha un objecte definit l’anomenarem fons.


La fotografia.

El terme fotografia prové del grec i significa “dibuixar amb la llum”. Aquest procés consisteix en captar i obtenir imatges fitxes damunt un suport fotosensible a la llum, que ens serveixin per descriure la realitat i donar informació sobre aquesta.

Fonaments

Qualsevol objecte reflecteixen la llum que l’envolta i això ens permet percebre la seva forma, color i textura. La llum actua sobre les cèl•lules sensibles als nostres ulls i la ment la converteix els estímuls en imatges. Basant-se en aquest fet, la fotografia pretén captar les imatges i poder-les fitxar basant-se en la llum que reflecteixen els objectes.

La cambra fosca va ser el primer instrument que es va utilitzar per formar imatges instantànies. Les primeres (devers l’any 1521) no permetien enregistrar les imatges de forma fitxa, tan sols les utilitzaven com ajuda per al dibuix. No va ser fins al 1816 que Nicéphore Niepce va aconseguir capturar una imatge i fer-la fitxa.

La camera fosca consisteix en una caixa hermètica amb l’interior de color negre que té un petit forat a una de les seves cares. Per aquest forat entra la llum que reflecteixen els objectes que hi ha al seu davant, projectant aquesta imatge a la cara posterior de la camera de forma invertida, tant en horitzontal com en vertical. Si a aquesta paret posterior hi col•locam un material fotosensible ens permetrà enregistrar la imatge.

Quan aquesta camera fosca ens permet enregistrar imatges però no té objectiu s’anomena camera estenopeica.


La camera fotogràfica es basa en els mateixos principis que la cambra fosca i per mitjans òptics i mecànics capta una imatge de la realitat i la impressiona en una pel•lícula fotosensible (rodet fotogràfic). Per aconseguir aquesta impressió cal exposar a la llum la pel•lícula fotogràfica que activa l’emulsió de sals de plata que aquesta conté.

Encara que la imatge ja estigui enregistrada cal passar la pel•lícula pel procés de revelat que es durà a terme al laboratori. Aquest procés activa les sals de plata que s’han cremat amb la llum i descarta les que no ho han fet donant lloc a la imatge enregistrada en negatiu. Un cop aconseguida la imatge fa falta aturar aquest procés de revelat amb el que s’anomena bany d’atur. En cas de no aturar a temps el procés de revelat, amb el temps o l’exposició a la llum, tota la pel•lícula quedarà negra i desapareixeran les imatges enregistrades. Finalment es fitxa la imatge damunt del suport amb un tercer procés químic, el fixador. Després es neteja amb aigua i ja tenim el negatiu, a punt per positivar les imatges enregistrades. Fent ús d’una ampliadora per fotografia es col•loca el negatiu i paper fotogràfic per positivar les imatges. Aquestes també s’hauràn de revelar, aturar i fixar per poder veure les imatges resultants.

A les cameres digitals la pel•lícula es substitueix per un fotosensor digital anomenat CCD (Charge-Coupled Device “dispositiu de càrregues elèctriques interconnectades”). La imatge queda emmagatzemada en la targeta de memòria i després es pot desar al disc dur d’un ordinador. Aquestes imatges poden ser retocades digitalment amb un programa d’edició d’imatges, impreses amb l’impressora de casa o revelades segons el procés de revelat tradicional com si es tractés de còpies des del negatiu d’un rodet. L’inici de la camera digital es considera devers el 1969 quan Willard Boyle i George Smith van dissenyar la primera estructura bàsica per al CCD.

Parts d’una camera fotogràfica

Comparant una camera fotogràfica tradicional amb l’ull humà, aquí tens les definicions de les parts de la camera i la seva funció:

  • Diafragma: és com l’iris de l’ull. S’obre o es tanca per determinar la quantitat de llum que pot entrar a la càmera.
  • Obturador: és com el parpell. Serveix per deternimar el temps d’entrada de llum.
  • Objectiu: és com el cristal•lí. S’encarrega d’enfocar perquè els objectes surtin nítids a la pel•lícula.
  • Pel•lícula: és com la retina. És on es formen les imatges i queden latents fins que es revela la pel•lícula.

Tipologia d’objectius per camera fotogràfica

  • Objectiu gran angular: s’utilitza per als plans generals a on sigui necessari tenir un gran angle de visió. Proporciona molta profunditat de camp. Solen distorsionar la imatge fent corbes les línies rectes.
  • Objectiu normal: amb un angle de 46º és el que més s’assembla a la visió humana. S’utilitza per representar escenes sense càrrega dramàtica. La seva profunditat de camp es moderada i no sol distorsionar la imatge.
  • Teleobjectiu: permet apropar objectes llunyans. Augmenta la mida de les imatges respecte a l’objecte real. La seva profunditat de camp és reduïda.
  • Objectius zoom: la distància focal és variable i eviten el canvi d’objectiu de distàncies focals fitxes (angular, normal, teleobjectiu).
  • Objectius macro: permeten enfocar amb distàncies molt curtes. S’utilitza per objectes molt petits situats molt a prop de la lent.
  • Objectiu ull de peix: arriba fins als 180º i és un angular extremadament ampli. Permet molta profunditat de camp i les imatges es veuen corbes com si es reflectissin a una esfera.


Tipologia de pel•lícules

Les pel•lícules fotogràfiques estan impregnades d’una emulsió sensible a la llum i es poden classificar per la sensibilitat d’aquesta emulsió. La sensibilitat d’una pel•lícula fotogràfica és la velocitat en que l’emulsió fotosensible reacciona a la llum. A aquesta sensibilitat també se l’anomena índex d’exposició. Hi ha diferentes escales per indicar la sensibilitat: ASA, DIN, ISO.

  • Sensiblitat baixa o pel•lícula lenta: fins a ISO 64. Té un gra molt fi i una escala tonal molt alta. Permeten fer grans ampliacions sense que es noti gaire el gra. Es necessiten objectes estàtics, molta llum, molt de temps d’exposició i preferiblement utilitzar tripode.
  • Sensibilitat mitja: des de ISO 100 fins a ISO 200. Són les més utilitzades perquè es poden fer servir quasi sempre. Tenen una escala tonal amplia i permeten ampliacions fins a 30 x 40 cm amb qualitat acceptable.
  • Sensibilitat alta o pel•lícules ràpides: des de ISO 200 fins a ISO 3200. L’escala tonal és limitada i el contrast més accentuat. El gra és gruixut i evident i no permet ampliacions de qualitat ja que perd definició. S’utilitza quan hi ha poca llum o es desitja congelar una acció ràpida.


Enfocament

Les cameres de focus fix tenen l’avantatge que permeten enfocar nítidament qualsevol objecte situat a una distància superior a dos metres des de la camera. Però també permeten centrar l’atenció en un motiu en concret i només enfocar-lo a ell. Tots aquells objectes que es trobin a una distància inferior a dos metres poden sortir desenfocats o distorsionats. En una fotografia, la zona que apareix enfocada s’anomena profunditat de camp.


Obertura del diafragma

Com hem dit abans, el diafragma regula la quantitat de llum que rep la pel•lícula. Aquesta quantitat de llum es regula amb un anell situat a l’objectiu, en el qual apareixen les xifres següents que indiquen el grau d’obertura del diafragma: f4, f5.6, f8, f11, f16, etc. D’aquesta forma, la xifra 8 significa que el diafragma s’obri 1/8. Com més il•luminada sigui l’escena que ens interessa fotografiar més alt haurà d’ésser la mesura.


Velocitat d’obturació

L’obturador serveix per establir el temps d’exposició de la pel•lícula a la llum. Normalment es regula amb una rodeta que du les xifres 1, 8, 32, etc. que indiques les fraccions de segon en què el diafragma és obert. La velocitat més habitual és 125. Si ens interessa congelar un motiu en moviment la xifra haurà de ser molt més gran, per exemple 1000 ò 2000. La velocitat està relacionada amb l’obertura del diafragma: com més gran sigui la velocitat, més haurem d’obrir el diafragma, i a la inversa, ja que, si no, la fotografia pot sortir massa fosca o massa il•luminada.


Elements dels llenguatge fotogràfic

  • Enquadrament: porció de la realitat que seleccionam.
  • Composició: disposició dels elements dins l’enquadrament que hem triat.
  • Pla: part dels objectes o persones que hem seleccionat i que componen l’enquadrament.
  • Angle: punt de vista des del qual s’ha captat la imatge. Pot ser: frontal, picat, contrapicat, zenital i nadir.


Funcions de les fotografies

  • Documental: testimoni d’un esdeveniment personal, social, polític o històric.
  • Científica i tècnica: instrument per a la investigació i la informació en qualsevol camp.
  • Publicitària: es fa servir per a la presentació i distribució d’un producte o un missatge.


angle de llum

  • Lateral i rasant: il•lumina només una part dels objectes, però n’accentua el contrast.
  • Frontal: produeix imatges molt nítides, però sense contrast ni gaire volum.
  • Lateral alta: S’utilitza per crear contrast i volum.
  • Lateral baixa: S’utilitza per crear contrast i volum.
  • Zenital: el punt de llum es troba just a damunt l’objecte o persona que es vol il•luminar i projecta l’ombra a baix.
  • Nadir: el punt de llum es troba just a baix de l’objecte o persona que es vol il•luminar i projecta l’ombra cap a dalt.
  • Contrallum: L’objecte es troba en la camera i la llum. Es rea una silueta negra enrevoltada de llum sense detalls.




Cronologia

Durant el segle XVII, Johann Zahn va transformar la camera fosca en un instrument semblant als emprats en els principis de la fotografia. Els científics Carl Wilhelm Scheele i Jean Senebier van descobrir que les sals de plata s’enfosquíen per acció de la llum.

1685, Zahn va publicar que la camera fotografica estava llesta, però els químics encara no es podien fer servir.

1786, Etienne de Silhouette donà nom a la tècnica de fer-se siluetes, fent-se’n unes ell també.

1805, Thomas Wedgwood va aconseguir capturar imatges i fer-les permanents.

1816, Nicéphore Niepce va obtenir les primeres imatges fotogràfiques utilitzant l’emulsió química de sals de plata.

1839, Louis Daguerre va fer públic un procés per obtenir fotografies basant-se en la plata anomenat daguerreotip i que resolia alguns problemes tècnics i escurçava el temps d’exposició en relació a la tècnica de Niepce. Aquest és l’antecessor de l’actual tècnica de fotografia Polaroid.

1888, a partir d’aquesta data la fotografia aconsegueix un auge comercial gràcies a que Kodak va treure al mercat uns rodets de 100 fotografies que es processaven i imprimien industrialment.

Al segle XIX, apareix la fotografia de guerra basant-se en la idea de reportatge fotogràfic, on van destacar Roger Fenton i Mathew B. Brady.

A partir de 1945, i amb la finalització de la Segona Guerra Mundial, apareixen el periodisme fotogràfic, l’estudi de la fotografia i l’art contemporani. En destacaren Robert Doisneau i Robert Frank d’entre molts altres.


Tornar a Imatge i expressió

Eines de l'usuari