Treball cooperatius, Ordinadors

De Lledonerwiki
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Contingut

Què és un ordinador

És una màquina electrònica que rep i processa dades per a convertir-los en informació útil. Un ordinador és una col lecció de circuits integrats i altres components relacionats que pot executar amb exactitud, rapidesa i d'acord amb el indicat per un usuari o automàticament per altre programa.

Els ordenador moderns son electronics i digitals. Els ordinadors actuals son electronics i digitals.

  • La maquinaria real com els cables, el transistor i circuits se diu hardware ;
  • les instruccions i els datos se diuen software.

 Els components de hardware que explicarem a continuació son:

  • dispositius d'emmagatzament
  • dispositius d'entrada
  • dispositius de sortida
  • memoria
  • CPU

Allò que defineix els odrenadors moderns i els a diferencia a la resta de màquines és que poden ser programats.

Les instrucciones dels ordenadors va amb numeros, majoritariament 1 i 0 i ell mateix sap on i que a de fer digent-li uns numerets.Els numerets noltros no

els a veim, son com a pals que només ho enten l'ordenador, noltros són les lletres, números, simbols, etc.

Tenc que dir que s'ha'n modernitzat moltísim, amb els ordenadors, aqui teniu una mostra de lo que era antes i lo que a arribat esser ara: (tant ordenadors, tant portatils, que els portatils antes no n'hi havia són d'ara.)

Breu historia dels ordinadors

El hardware de la computació ha experimentat una millora significativa durant la seva història. Aquesta millora ha disparat l'ús mundial de la tecnologia, les prestacions han millorat i el preu ha baixat. Els ordinadors han esdevingut comoditats acessibles a sectors cada vegada més grans de la població. El hardware de computació ha esdevingut una plataforma per a usos diferents dels de la comp
Primer PC.jpg
utació, com ara l'automatització, la comunicació, el control, l'entreteniment i l'educació. Cada un d'aquests camps ha creat els seus propis requeriments al hardware, que al seu temps ha evolucionat per donar resposta a aquest requeriments. L'ordinador no és un invent de algú amb particular, es el resultat de moltes idees i realitzacions de moltes persones relacionades amb l'electrònica, la mecànica, els materials semiconductors, la lògica, l'àlgebra i la programació. Pasant així d'un simple àbac a un ordinador.


Components d'un ordinador

CPU

Processador

Tambe anomenat CPU (Central processing unit). Permet el processament de informació numèrica, es a dir , informació ingressada en format binari així es com ejecucció de instruccions emmagatzemades de la memòria. El primer microprocessador va ser inventat al 1971. Era un dispositiu de calcul de 4 bits, amb una velocitat de 108kHz. La potencia dels microprocessador ha aumentada  de manera exponencial.

Funcionament
procesador

El processador es un circuit electrònic que funciona a la velocitat de un rellotge intern, gracies a un vidre de quars que, sotmes a una corrent elèctrica, envia impulsos, denominats. la velocitat delrellotge, correspon al numero de impulsos per segon, expressat amb Hertz. D'aquesta manera, un ordinador de 200 MHz poseeix un reloge que envia 2000.000.000 impulsos per segun. Per lo general, la freqüencia de rellotge es un mútiple de la freqüencia del sistema, es a dir, un múltiple de la freqüencia de la placa mare.

Instruccions

Una instrucció es una operació elemental que el processador pot complir. Les instruccions se emmagatzemen a la memoria principal, esperant ser tractades pel processador. Les instruccions posseeixen dos camps:

  • El codi de operació, que representa la acció que el procesador a de ejecutar
  • El codi operan, que defineix els paramentres de la acció. El codi operand depen a su vez de la seva vrgada de l'operació. es pot tractar  d' informació com d'una direcció de memória.

Memòria

Una memòria és un sistema d'emmagatzematge on queden guardades totes les accions, documents, programes i arxius que han estat utilitzats a l'ordinador.

memoria ram

Memòria de accés aleatori: Es la memòria des de on el processador rep les instruccions i guarda els resultats.
La característiques de les memòries

  • Vloatilidad de la informació
  • La memòria volàtil requereix enerigía constant per mantenir la infomación emmagatzemada. La memòria volàtil se sol usar només en memòries primàries. la memòria RAM és una memòria volàtil, ja que perd informació en la falta de enrgía elétrica.
  • La memòria no volàtil retindrà la informacion emmagatzemada fins i tot si no rep corrent elétrica constantment, com és el cas de la memòria ROM. S'usa per a emmagatzematge a llarg termini i per tant, s'usa en memòries secundàries, terciàries i fora de línia.
  • La memòria dinàmica és una memòria volàtil que a més requereix que periòdicament es refresqui la informació emmagatzemada, o llegida i reescrita sense modificacions.


Habilitat per accedir a informació no contigua

  • Accés aleatori significa que es pot accedir a qualsevol localització de la memòria.
  • Accés seqüencial significa que a una unitat d'informació prendrà un interval de temps variable.


Disc dur

Es un dispositiu d'emmagatzemament. S'hi guarden grans quantitats de dades digitals en la superficie magnetitzada dels diversos discs (platter) que conte, els quals giren a gran velocitat. Forma part del maquinari de la majoria dels ordinadors actuals. Dins els diferents tipus de memòries és classificat com a memòria secundària.

Les característiques principals d'un disc dur són la seva capacitat d'emmagatzematge actualment d'uns quants gigabytes (GB) a un terabyte (TB), la velocitat de transferència (throughput, en MB/s), i el temps d'accés (en ms), que alhora ve condicionat per la velocitat de rotació (rpm o rotacions per minut).

Disc dur
El 1956 els discs durs foren introduïts per primer cop al mercat de la mà d'IBM. Originalment foren desenvolupats per a ordinadors de propòsit general. Al segle XXI, les aplicacions dels discs durs s'han ampliat fins incloure video càmeres, reproductors d'àudio, PDA's, càmeres de fer fotos i videoconsoles. El 2005 es va presentar el primer mòbil que incloïa disc dur, fabricat per Samsung i Nokia. La necessitat de sistemes d'emmagatzemament a gran escala i que fossin fiables, independents d'un dispositiu en particular, ha dut a la introducció de noves configuracions, com RAID (Redundant Array of Independent/Inexpensive Disks), emmagatzemament vinculat a la xarxa (network attached storage o NAS). S'ha de tenir en compte que tots aquests sistemes, tot i no aparèixer a primera vista com a computadors, són tots de fet sistemes incrustats.


Alguns dels principals termes per a calcular la capacitat d'un disc són:

  • Plat: Cadascun dels discs que hi ha dintre del disc dur.
  • Cara: Cadascun dels dos costats d'un plat
  • Capçal: El nombre de capçals; equival a donar el nombre de cares, ja que hi ha un capçal per cara.
  • Pista: Una circumferència dintre d'una cara; la pista 0 està situada a la vora exterior.
  • Cilindre: Conjunt de diverses pistes; són totes les circumferències que estan alineades verticalment (una de cada cara).
  • Sector : Cadascuna de les divisions d'una pista. La grandària del sector no és fixa, sent l'estàndard més habitual de 512 bytes. Antigament el nombre de sectors per pista era fix, la qual cosa desaprofitava l'espai significativament, ja que a les pistes exteriors es poden emmagatzemar més sectors que en les interiors.

Components interns

Placa base.jpg
Placa Base

Tambe anomenat placa mare o tarjeta mare.Es la tageta de circuits impresos central a l'ordinador que conte microprocessador, la memoria RAM del sistema ,circuits electronixs de suport, la ROM i ranures especials(slots) que permeten la connexio de tagetes addicionals.Aquestes tarjetes solen realitzar funcions de control de periferics, com monitors, impresores, unitats de disc,etc.

Les plaques bases també s'utilitzen en molts altres dispositius com per exemple telèfons mòbils, cronèmetres, rellotges, etc.

Una placa base típica conté el microprocessador, la memòria principal i altres components essencials. Altres components com l'emmagatzemament extern, els controladors de vídeo i so, i altres perifèrics, hi poden ser afegits bé com a targes d'expansió  o a través de cables, tot i que en els ordinadors moderns és cada vegada més comú integrar alguns d'aquests dispositius directament a la placa base (els controladors de vídeo i so, el controlador de xarxa Ethernet, ports USB, etc).

Un component important de la placa base és el chipset de suport al microprocessador , un conjunt de circuits integrats que proporcionen interfícies per a la comunicació de CPU amb varis busos i components externs. Aquest chipset determina un cert grau les funcions i prestecions de la placa base. El chipset es compon de Northbridge i SouthBridge.

  • El NorthBridge controla les funcions d'accés cap a i entre el microprocessador, la memòria RAM, el port gràfic AGP, i les comunicacions amb el SouthBrigde.
  • El SouthBridge controla els dispositius associats com són la controladora de discs IDE, els ports USB, FireWire, SATA, RAID, ranures PCI, ranura AMR, ranura CNR, ports d'infrarojos, disquetera, Ethernet i una llarga llista amb tots els elements que podem imaginar integrats en la placa mare.


Les places bases inclouen :

  • Sòcol per instal·lar-hi un o més microprocessadors
  • Sòcols per instal·lar-hi la memòria principal del sistema (típicament en forma de mòduls DIMM que contenen xips DRAM)
  • Xips de memòria no volàtil (normalment Flash ROM en les plaques base modernes) que contenen el firmware del sistema o BIOS
  • Un generador de rellotge que produeix el senyal de rellotge del sistema per sincronitzar els diferents components
  • Sòcols per a targetes d'expansió (que interactuen amb el sistema a través dels busos suportats pel chipset)
  • Connectors d'alimentació, que reben l'electricitat de la font d'alimentació i la distribueixen a la CPU, el chipset, la memòria principal, i les targetes d'expansió.


Font d'alimentació

font d'alimentació
La font d'alimentació és el dispositiu del ordinador  que converteix  l'energia elèctrica en un altre tipus de corrent elèctric per a l'ús que se li vagi a donar. Als ordinadors hi ha molt tipus de fonts d'alimentació que es clasifiquen de diverses maneres.

Les especificacións fonamentals de les fonts d'alimentació es el rendiment, que es defineix com la potència total de sortida entre la potència activa d'entrada. Les fonts conmmutadores son millors en aquest aspecte. Fitxer:Font D´alimentació

Tarja gràfica

tarja grafica

Una tarja gràfica és una tarja d'expansió per a un ordinador, encarregada de processar les dades provinents de la CPU i transformar-los en informació comprensible i representable en un dispositiu de sortida, com un monitor o televisor. Les tarjes gràfiques més comunes són les disponibles per als ordinadors compatibles amb la IBM PC, a causa de l'enorme popularitat d'aquestes, però altres arquitectures també fan ús d'aquest tipus de dispositius.


                          

Tarja de xarxa

Una targeta de xarxa, físicament, és una targeta d'expansió inserida dins l'ordinador amb una o més obertures externes, per on és connectat el cable de xarxa.
A nivell conceptual, la targeta de xarxa, també anomenada adaptador de xarxa o NIC, permet la comunicació entre els diferents dispositius connectats entre si i també permet compartir recursos entre dos o més equips. Hi ha diversos tipus d'adaptadors en funció del tipus de cablejat o arquitectura que s'utilitzi a la xarxa, però actualment el més comú és l'Ethernet, que utilitza una interfície o connector RJ-45.

Tarja de xarxa
Cada targeta de xarxa té un número d'identificació únic de 48 bits en hexadecimal anomenat direcció MAC (no confondre amb Apple Machintosh).Aquestes direccions maquinari úniquessón administrades per l'Institute of Electronic and Electrical Engineers (IEEE).Els tres primers octets del número MAC són coneguts com a OUI i identifiquen a proveïdors específics i són designats per la IEEE.

S'anomena també NIC al xip de la targeta de xarxa que s'encarrega de servir d'interfície d'Ethernet entre un medi físic. És un xip utilitzat a ordinadors o perifèrics com les targetes de xarxa, impressores en xarxa o sistemes amb permís per connectar dos o més dispositius entre si a través d'algun medi, ja sigui una connexió sense fils, un cable UTP, un cable coaxial, o un cable de fibra òptica.

La majoria de targetes porten un sòcol buit anomenat BOOT ROM, per incloure una ROM opcional que permet que l'equip arranqui des d'un servidor de la xarxa amb una imatge d'un medi d'arrencada el que permet fer servir equips sense disc dur ni unitat de disquet. El fet que algunes plaques mare ja incorporin la ROM a la seva BIOS i la possibilitat de fer servir targetes CompactFlash en lloc del disc dur amb només un adaptador, fa que comenci a ser menys freqüent, principalment a les targetes de perfil baix.

instalació de tarja de xarxa.


Tarja de so

Tarja de So per a l´ordinador estàtic
És un dispositiu intern dins l'ordinador. Que permet l'entrada i sortida del so baix un programa anomenat controlador.

Una targeta de so típica, incorpora un xip de so. Conté una senyal que tradueix les ones en forma de so.  Aquesta senyal és enviada a un connector (per a auriculars) on es pot connectar qualsevol altre dispositiu com un amplificador, un altaveu, etc. Per poder gravar i reproduir àudio al mateix temps amb la targeta de so ha de tenir la característica "full-duplex" perquè els dos convertidors treballin de forma independent.

Els dissenys més avançats tenen més d'un xip de so, i tenen la capacitat de separar entre els sons sintetitzats (usualment per a la generació de música i efectes especials) i els sons digitals per a la reproducció.

Això últim s'aconsegueix amb DACs (per les seves sigles en anglès Digital-Analog-Conversor o Conversor-Digital-Analògic), que tenen la capacitat de reproduir múltiples mostres digitals a diferents tons i fins i tot aplicar efectes en temps real com el filtrat o distorsió. Algunes vegades, la reproducció digital de multi-canals pot ser usat per sintetitzar música si és combinat amb un banc d'instruments que en general és una petita quantitat dememòria ROM o flash amb dades sobre el so de diferents instruments musicals. Una altra forma de sintetitzar música a les PC és per mitjà dels "còdecs d'àudio" els quals són programes dissenyats per a aquesta funció però consumeixen molt de temps de microprocessador. Aquesta també ens serveix per a telèfons mòbils en la tecnologia cel·lular del món modern de tal manera que aquests tinguin una major capacitat de bulla. La majoria de les targetes de so també tenen un connector d'entrada o "Line In" pel qual pot entrar qualsevol tipus de senyal d'àudio provinent d'un altre dispositiu com micròfons, reproductors de cassets entre d'altres i després així la targeta de so pot digitalitzar aquestes ones i guardar-les en el disc dur de l'ordinador.

Un altre connector extern que té una targeta de so típica és el connector per a micròfon. Aquest connector està dissenyat per rebre un senyal provinent de dispositius amb menor voltatge a l'utilitzat en el connector d'entrada "Line-In".

Dispositius d'emmagatzament

CD-ROM

El seu significat ve de l'angles Compact Disc - Read Only Memory, és un disc compacte que conté les dades d'accés, però sense permisos d'escriptura, un equip d'emmagatzematge i reproducció de música, el CD-ROM estàndard va ser establert el 1985 per Sony i Philips. Pertany a un conjunt de llibres de colors conegut com Rainbow Books que conté les especificacions tècniques per a tots els formats de discs compactes.

Cd-Rom per a ordinador
El CD-ROM va ser creat per l'holandés Kees Immik, de philips, i el japonés Toshitada Doi, de sony l'any 1979.  L'any següent les dues empreses habían desenvolupat el sistema de audi digital compact disc, van començar a distribuir-ne pero les ventes no van tenir exit degut a la depresió económica de la epoca, així van decidir abarcar el mercat de la musica clasica, de major calidat.

El sistema òptic va ser desenvolupat per philips mentere que la lectura i la codificació digital a carrec de Sony, va ser presentat el juny de 1980 a la industria i s'aderiren al nou producte 40 companyies de tot el món mitjançant la obtenció de les llicencies corresponents per la producció de reproductors i discs.

Al 1981, el director d'orquestra Herbet von Karajan convençut del valor dels discs compactes, els promogué durant el festival de Salzburg i desde aquell moment començà el seu exit. Els primers tituls grabats en discs compactes a Europa van ser, la sinfonía alpina de Richard Strauss, els vals de Frédéric Chopin interpretats per el pianista Claudio Arrau i l'album The Visitors d'ABBA, al 1983 es produiria el primer disc compacte en els estats units per CBS (Sony Music) siguent el primer títul en el mercat un àlbum de Billy Joel. La producció de discs compactes es centralitzá per varis anys en els estats units i alemania de on eren distribuits a tot el mon, ja cap als noranta instalaren fàbriques en diversos països.

L'any 1984, els CDs sortiren al mon de la informàtica, permetent almacenar fins a 700MB. El diámetre de la perforació central dels discs compactes va ser determinat en 15 mm, cuant entre menjades, els creadors s'inspiraren en el diámetre de la moneda de 10 centaus de florín d'Holanda. En camvi, el diàmetre dels discs compactes es de 12 cm, lo que correspon a l'amplada de les butxaques superiors de les camises per homes, per que segons la filosofía de Sony, tot hi cap allá, la duració de un CD-ROM es de 74 min, per que deien que la novena sinfonía de Beethoven habia de pasar al disc, i la sinfonía dura 74 min.

DvD.jpg
DVD

DVD DVD, que ve del angles, és un suport àmpliament usat per a l'emmagatzemament òptic de dades digitals, normalment dades i vídeo. La majoria de DVDs tenen la mateix grandària que els CD-ROM, però poden emmagatzemar sis vegades més informació que el CD-ROM. Existeixen DVDs amb dades per les dues cares, on cada cara pot tenir una o dues capes de dades superposades. En aquest darrer cas la capa més externa és semitransparent de manera que el làser la pot travessar per accedir a la capa més interior (uns micròmetres més endins). A l'hora de llegir (seqüencialment) els discos amb dues capes, el làser recorre primer la capa externa i després la interna. Depenent del mode de gravació emprat, la lectura pot ser en la mateixa direcció en ambdues cares o en direccions oposades. El DVD és especialment útil per a emmagatzemar vídeo o àudio, donada la seva gran capacitat. Existeixen diversos sistemes d'enregistrament, així com diferents nivells de compressió de les dades a guardar. tipus de disc


Els discos de 12 cm son les mes habituals hi ha els seguents tipus:

  1. DVD5: conte una unica capa de dades te una capacitat de 4'7 GB
  2. El DVD9 :te una capacitat de 8'5 GB
  3. El DVD10: te una capacitat de 8'5 GB
    DVD.jpg
  4. El DVD18: Te una capaciotat de 17 GB


Els discos de 8 cm son els menys habituals i segons la seva capacitat tenim:

  1. El DVD1: Te una capacitat de 1'46 GB
  2. El DVD2: Te una capacitat de 2'66 GB
  3. El DVD3 Te una capacitat de 2'92 GB
  4. El DVD4: Te una capacitat de 5'32 GB


Carecteristiques fisiques:

  • 120 mm o 88 de diametre
  • 2 substracts de 0'6 mm de gruix cada un 
  • Osques minimes de 0'4 micres
  • Longitud d'ona de laser de 630 a 650 nanometres i obertura nimerica de 0'60


Estat actual

El DVD està avui en dia convivint amb el port per a l'emmagatzematge <style type="text/css">p { margin-bottom: 0.21cm; }</style> de vídeo d'alta definició com el Blu-ray (l'HD-DVD ja ha quedat descartat, i el guanyador de la primera batalla comercial dels sistemes de vídeo domèstic, el VHS (Video Home System), que està en regressió. Encara que no és compatible amb aquest últim, hi ha en el mercat reproductors domèstics que contenen en un sol aparell els dos sistemes.

En la versió del suport per a entorn informàtic, la unitat lectora de DVD està substituint al tradicional CD-ROM, ja que és capaç de llegir qualsevol tipus de CD-ROM.

Disquet

El disquets són dispositius d'emmagatzemament de dades.

Aquest eparell esta format per unapeça circular de material magnètic,que permet la gravació i la lectura de dades. És fi, flexible i tancat en una caixa finaquadrada o rectangular de plàstic.

L'any 1967,IBM va encarregar al seu centre de desenvolupament d'emmagatzematge deSan José (Califòrnia) una nova tasca: desenvolupar un sistema senzill i barat per a carregar microcodi en els seus ordinadors System/370. En la dècada del 2000, han estat majoritàriament substituïts per disc òptics i pels dispositius de memòria flaix.

Els disquets es llegeixen i s'escriuen mitjançant un dispositiu anomenat disquetera( FDD , de l'anglès Floppy Disk Drive ). En alguns casos és un disc més petit que elCD. La disquetera és el dispositiu o unitat lectora/gravadora de disquets, i ajuda a introduir-lo per guardar la informació. Aquest tipus de dispositiu d'emmagatzematge és vulnerable a la brutícia i els camps magnètics externs, per la qual cosa, en molts casos, deixa de funcionar.

Formats

Han existit en dos formats físics considerats estàndard, el de 5 ¼ i el de 3 ½.

  • Els disquets de 5 ¼ es varen crear el 1984 i tenien una capacitat comercialitzade de 1.2 MB
    disquet 5.25

  • Els disquets de 3 ½. es varen crear 1987 i tenien una capacitat comercial de 1,44MB

En format de 5 ¼ I'IBM PC original només tenia unitats de 160 KN, degut al fet que aquestes unitats només aprofitaven una cara dels disquets. Aquesta unitat està quedant obsoleta i són molts que ja no l'incorporen, per l'aparició de nous dispositius d'emmagatzematge més manejables, que a més disposen de molta més memòria física, com ara les memòriesUSB. Una memòria USB de 1 GB (gigabyte) dememòria equival a 900 disquets aproximadament. De fet, ja en alguns països aquest tipus d'unitat no s'utilitza causa de la seva obsolescència

Perifèrics

Monitors, projectors

Els monitors CRT (monitors Gruixat no de pantalla plana) Empren les senyals de vídeo anologic vermell,verda i blava

El monitor és un perifèric de l'ordinador, consistent en una pantalla que mostra l'activitat que du a terme la computadora a la que està connectada.

Habitualment, s'utilitza per visualitzar el procés díntroducció de dades a través del ratoli o del teclat i el processament que en fa lórdinador, segons les pautes marcades pel sistema operatiu i els prgrames que hi hagi instal·lats.

Mida de la pantalla

La mida d'una pantalla aproximadament rectangular es dóna com la distància entre els seus extrems mes allunyats, és a dir la diagonal del rectangle. Aixó ès problemàtic ja que no té en comte la proporció de la pantalla aixi doncs una pantalla de 21 polzades panoramica es menys alta i té menys area que una pantalla tradicional amb proporció.

Fitxer:Monitor de pantalla
Monitor de pantalla

Projectors

Un projector de vídeo agafa un senyal de vídeo i projecta la imatge corresponent a una pantalla de projecció fent servir un sistema de lents, permetent així visualitzar imatges fixes o en moviment.

Tots els projectors de vídeo utilitzen una llum molt brillant per a projectar la imatge, i els més moderns poden corregir corbes, borrons i d'altres inconsistències a través dels ajustaments manuals. Els projectors de vídeo són majoritàriament usats en sales de presentacions o conferències, en aules docents, encara que també es poden trobar aplicacions per a cinema a casa. El senyal de vídeo d'entrada pot provenir de diferents fonts, com un sintonitzador de televisió (terrestre o via satèl·lit), un ordinador personal.

Un altre terme semblant a projector de vídeo és retroprojector el qual, a diferència del primer, es troba implantat internament a l'aparell de televisió i projecta la imatge cap a l'observador.

Projector de vieo

Aspectes a considerar 

Les resolucions de pantalla més comuns per a un projector de vídeo són les següents:

  • SVGA (800x600 pixels)
  • XGA (1024×768 píxels)
  • 720p (1280×720 píxels)
  • 1080p (1920×1080 píxels)

El cost d'un d'aquests dispositius no només el determina la seva resolució, sinó que també el determinen altres característiques com el soroll acústic a la sortida, la luminància, el contrast. Mentre que els projectors més moderns injecten suficient llum per a una petita pantalla en condicions ambientals de foscor, es requereix un projector amb una gran luminància per a grans pantalles o per a condicions ambientals de molta claredat. La mida de la imatge projectada és important, perquè la quantitat total de llum no canvia, és a dir, si la mida augmenta la luminància disminueix. Les mides de la imatge són mesurats, típicament, en diagonal, ocultant el fet de què las imatges majors necessiten molta més llu.

Tecnologies de projecció

Projecto de TRC: El projector de tub de raigs catòdics típicament té tres tubs catòdics d'alt rendiment, un vermell, un altre verd i l'altre blau, i la imatge final s'obté per la superposició de les tres imatges (síntesi additiva) en mode analògic.

Avantatges: és la més estesa en aparells de televisió

  • ja que és la més antiga.
  • Inconvenients: al ser la més antiga, està en extinció en favor dels altres sistemes descrits en aquest punt. Els projectors de TRC són adequats només per a instal·lacions fixes ja que són molt pesats i grans, a més tenen l'inconvenient de la complexitat electrònica i mecànica de la superposició de les tres imatges.

Projector LCD:

El sistema de pantalla de cristall líquid és el més simple, per tant un dels més comuns i assequibles per a l'ús domèstic. En aquesta tecnologia, la llum es divideix en tres feixos que passen a través de tres panells de cristall líquid, un per a cada color fonamental (vermell, verd i blau); finalment les imatges es recomponen en una, constituïda per píxels, i són projectades sobre la pantalla mitjançant un objectiu.

  • Avantatges: és més eficient que els sistemes DLP (imatges més brillants) i produeix colors molt saturats.
  • Inconvenients: és visible un efecte de pixelació (encara que els avenços més recents en aquesta tecnologia ho han minimitzat), és probable l'aparició de píxels morts i la vida de la llum és d'aproximadament 2000 hores. 


Projector DLP:

Utilitza la tecnologia Digital Light Processing (Processament Digital de la Llum) de Texas Instruments. Hi ha dues versions, una que utilitza un xip DMD (Digital Micromirror Device, Dispositiu Digital de Micromirall) i un altre amb tres xips i cada píxel correspon a un micromirall; aquests miralls formen una matriu de píxels i cadascun pot deixar passar o no llum sobre la pantalla, a l'estil d'un commutador. La llum que arriba a cada micromirall ha travessat prèviament una roda de color, que ha d'estar sincronitzada electromecànicament amb el color que cada píxel ha de representar.

  • Avantatges: excel·lent reproducció de color, gran nivell de contrast, poc pes, molt bona vida de la llum, els seus preus comencen a ser competitius. Els sistemes amb tres xips DMD poden crear el triple de colors i no sofreixen el problema de l'arc iris.
  • Inconvenients: la versió d'un sol xip DMD té un problema visible, conegut com efecte arc iris, que fa que algunes persones percebin un arc iris al moure els seus ulls per la pantalla.

Projector D-ILA és una tecnologia especial basada en LCoS (Liquid Crystal on Silicon, Cristall Líquid sobre Silicio) i desenvolupada per JVC. És un tipus reflectiu deLCD que entrega molta més llum que un panel LCD transmissiu.

  • Avantatges: excel·lent reproducció de color i gran nivell de contrast.
  • Inconvenients: sistemes molt cars a l'actualitat.

Teclat, ratolí, dispositius de joc

Teclat

El teclat es un dispositiu d'entrada d'informació cap al CPU. S'utilitzat per la introducció d'ordres i dades en un ordinador, encara que hi ha "teclats" utilizat en les maquines d'escriure.. Actualment el teclat es un element indispensable per a l'ordinador i amb el ratolí es el dispositiu d'entrada mes important.

El primer teclat d'ordenador el va crear IBM i s'anomenava PC/XT i tenia 83 tecles.

Les seves parts son:

  • Tecles de funció (F1,F2...)
  • Tecles d'edició ( fletxes de desplaçament, supr, fin...)
  • Tecles alfanumeriques (Lletres, simbols...)
  • Bloc numeric (numeros de la part dreta)


Teclat .jpg
Ratoli
ratolí

Es un dels dispositius d'entrada més importants en unordinador. Controla el moviment en la pantalla: a on volem anar, a quina carpeta accedir, etc. Sense el ratolí es molt dificil de manetjar un ordinador.

Normalment son de plàstic i te dos o tres botons, el dret, l'esquerr i la rodeta.

Hi ha ratolins que tenen una roda a la part inferios, que son per moure´l a la pantalla, n'hi ha altres que son amb làser que aquets detecten el moviment. Poden ser també per cable o inalambrics (aquets s'han de carregar).

Com a qualsevòl aparell electrònic els ratolíns hi poden ser-hi de moltes marques, models, tamanys, etc.

Impressores

Una impressora és un periféric d'ordinador que permet produir una còpia permanent de textos o gràfics de documents emmagatzemat en format electrònic, imprimint en mitjans físics, normalment en paper o transparéncies, utilitzant cartutxos de tinta o tecnologia laser.
Impressora.jpg

Moltes impresores van connectades directament  amb un cable a l'ordinador. I les impresores més modernes van connectades per un cable USB que fa de font al document. En canvi, les impresores de xarxa porten incorporades intercifies de xarxa (tipicament per wifi) que els permet directament connectarse a la xarxa i imprimir de qualsevol xarxa.

Algunes impresores poden imprimir insertant-li targetes de memoria o targetes de càmara de fotos o escaners. I algunes venen istalades amb un fax. I serveixen com a fotocopiadores com a fax.





Tipus d'ordinadors

Supercomputador

Són els ordinad
Supercomputador.jpg
ors amb més capacitat de càlcul i per tant els més cars, més voluminosos i escassos.

Present de la supercomputació

Ara per ara els supercomputadors tendeixen a ser disenys paral·lels massius, formats per milers de processadors 'normals' destinats al mercat de servidors, com el IBM PowerPC, l'Intel Itanium o l'AMD Opteron. Un gran nombre dels supercomputadors actuals són clusters de computadors expressament disenyats per tenir un altíssim rendiment.

Portatil

Un ordinador portàtil és un petit ordinador mòbil que pesa entre vuit cents grams i sis quilograms aproximadament, depenent de la grandària, dels materials emprats en la seva fabricació i d'altres factors.

Portatil.jpg
Els ordinadors portàtils son capaços de desenvolupar les mateixes tasques que un ordinador de sobretaula, encara que solen presentar menors prestacions pel mateix preu. Això és perquè contenen components que són similars als dels ordinadors de sobretaula i fan les mateixes funcions, però són miniaturitzats i optimitzats per a ús mòbil i consum energètic eficient. Normalment tenen pantalla de cristall líquid i la majoria utilitzen diferents mòduls de memòria per a la seva memòria RAM.

A més d'un teclat d'ordinador integrat al conjunt, també solen incorporar un ratolí tàctil (superfície sensible al contacte de la mà) o un ratolí de botó (botó integrat al teclat, la part superior del qual es fa girar per dirigir el desplaçament de la busca), encara que s'hi poden connectar tot tipus de dispositius externs.

L'ordinador portàtil ha augmentant notablement la seua utilització front al ordinador de sobretaula, degut al seu abaratiment i la reducció del la seua mida. Actualment (setembre, 2010) trobem al mercat unitats de set polsades (7") i preus inferiors als tres cents euros. Però definitivament la seua característica més útil és la seua independència de fonts d'alimentació elèctrica durant períodes entre les dues i les nou hores d'autonomia




Adreces d'interès

Pàgines generals

Tendes

Asessorament

Eines de l'usuari