Internet. Maria Taberner i Margalida Servera

De Lledonerwiki
(Diferència entre revisions)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Línia 17: Línia 17:
 
== Història<br>  ==
 
== Història<br>  ==
  
1964:Primera proposta per solucionar el problema de comunicació entre les autoritats en cas de guerra: una xarxa de comunicacions segura i sense cap autoritat central.<br>1969: Inici del projecte de creació de la primera gran xarxa que intentà solucionar aquest problema ([http://ca.wikipedia.org/wiki/ARPANET ARPANET]) per part del Departament de Defensa dels EEUU. Aquestes investigacions van donar com a resultat el protocol [http://ca.wikipedia.org/wiki/TCPIP TCP/IP], un sistema de comunicacions molt sòlid sota el qual s'integren totes les xarxes que conformen el que actualment es coneix com a Internet. <br>1972: En aquest moment ja que hi havia 40[http://translate.google.es/translate?hl=ca&sl=en&u=http://en.wikipedia.org/wiki/Node_(networking)&ei=MFYvSv7TF9mRjAee26mdCw&sa=X&oi=translate&resnum=2&ct=result&prev=/search%3Fq%3Dnode%26hl%3Dca%26client%3Dfirefox-a%26rls%3Dcom.ubuntu:ca:unofficial%26hs%3DnEx%26sa%3DG nodes] connectats a la xarxa. Es descobreix que la major part del tràfic de la xarxa està format per notícies i missatges personals. Es comencen a desenvolupar els mailing-lists per a poder distribuir missatgers automàticament a un gran nombre de persones.<br>  
+
1964:Primera proposta per solucionar el problema de comunicació entre les autoritats en cas de guerra: una xarxa de comunicacions segura i sense cap autoritat central.<br>1969: Inici del projecte de creació de la primera gran xarxa que intentà solucionar aquest problema ([http://ca.wikipedia.org/wiki/ARPANET ARPANET]) per part del Departament de Defensa dels EEUU. Aquestes investigacions van donar com a resultat el protocol [http://ca.wikipedia.org/wiki/TCPIP TCP/IP], un sistema de comunicacions molt sòlid sota el qual s'integren totes les xarxes que conformen el que actualment es coneix com a Internet. <br>1972: En aquest moment ja que hi havia 40[http://translate.google.es/translate?hl=ca&sl=en&u=http://en.wikipedia.org/wiki/Node_(networking)&ei=MFYvSv7TF9mRjAee26mdCw&sa=X&oi=translate&resnum=2&ct=result&prev=/search%3Fq%3Dnode%26hl%3Dca%26client%3Dfirefox-a%26rls%3Dcom.ubuntu:ca:unofficial%26hs%3DnEx%26sa%3DG nodes] connectats a la xarxa. Es descobreix que la major part del tràfic de la xarxa està format per notícies i missatges personals. Es comencen a desenvolupar els[http://translate.google.es/translate?hl=ca&sl=en&u=http://en.wikipedia.org/wiki/Mailing_list&ei=zFYvSsalKs-2jAeN0sycCw&sa=X&oi=translate&resnum=1&ct=result&prev=/search%3Fq%3Dmailing-lists%26hl%3Dca%26client%3Dfirefox-a%26rls%3Dcom.ubuntu:ca:unofficial%26hs%3DJHx mailing-lists] per a poder distribuir missatgers automàticament a un gran nombre de persones.<br>  
  
1980: En aquesta data existeixen uns 200 nodes, incloent-hi la primera connexió internacional. <br>1983: ARPANET separa la part militar que passarà a nomenar-se MILNET. Durant els anys següents s'organitzen unes altres xarxes com BITNET, CSNET, NSFNET així com altres organitzacions governamentals<br>1986: A final d'aquest any ja hi havia més de 5000 nodes connectats.<br>  
+
1980: En aquesta data existeixen uns 200 nodes, incloent-hi la primera connexió internacional. <br>1983: ARPANET separa la part militar que passarà a nomenar-se [http://translate.google.es/translate?hl=ca&sl=en&u=http://en.wikipedia.org/wiki/MILNET&ei=hVgvStmbOeGrjAfd6pyUCw&sa=X&oi=translate&resnum=2&ct=result&prev=/search%3Fq%3DMILNEt%26hl%3Dca%26client%3Dfirefox-a%26rls%3Dcom.ubuntu:ca:unofficial%26sa%3DG MILNET.] Durant els anys següents s'organitzen unes altres xarxes com BITNET, CSNET, NSFNET així com altres organitzacions governamentals<br>1986: A final d'aquest any ja hi havia més de 5000 nodes connectats.<br>  
  
 
1989:Millora de les velocitats de transmissió. Més de 100.000 nodes. S'estableixen un sistema de dominis per a distingir a quin grup o localització pertany cada node.<br>  
 
1989:Millora de les velocitats de transmissió. Més de 100.000 nodes. S'estableixen un sistema de dominis per a distingir a quin grup o localització pertany cada node.<br>  

Revisió de 06:54, 10 juny 2009

Contingut

Introducció

Aquest treball tracta d'Internet. L'Internet és una eina que moltes persones majors o no tan majors no coneixen i si el coneixen no saben com funciona o com connectar-s'hi, quant va sorgir etc... Per això aquest treball tracta de d'Internet hi hem mirat de que hi hagi la major informació d'Internet en el mínim espai possible, clar que algunes coses no els podem suprimir. A Internet es pot connectar de varies manares, les quals s'expliquen en aquest treball, també s'explica la seva història ja que segur que tothom en el mon sap alguna cosa d'Internet però no o te gaire clar dons en aquest treball ho trobareu. L' Internet també ofereix una gran varietat de serveis com els xats, la informació etc.. que també´e s'expliquen aquí. També hi ha algunes altres coses com per exemple com fer unapàgina web etc..

Què és Internet?

Internet és una xarxa d'ordinadors connectats entre sí; mitjançant TCP/IP(Transmissions Control Protocol/Internet Protocol) i té com a funció bàsica transferir informació o poder executar programes d'un ordinador a un altre (execució remota). Aquesta idea de xarxa no és nova, sinó que ja cap als anys seixanta, van produir-se els primers intents d'informatització de grans empreses a Estats Units, o sense anar més lluny, també per aquelles dates, els bancs i les caixes d'Espanya, juntament amb telefònica, van impulsar un projecta pioner a escala mundial.

Per connectar dos ordinadors, s'han de tenir tot un seguiment de requeriments tècnics, no és tan sols un cable entre ordinador i ordinador. Aquests requeriments es centren en les característiques de la connexió, el format i codificació de les dades, les ordres per controlar la codificació, mecanismes de seguretat i d'altres requeriments que, poden anomenar-los globalment com a protocols de comunicació. A Internet, aquest protocol és l'anomenat TCP/IP. Així doncs, podem ampliar la nostra definició dient que Internet és una xarxa d'ordinadors que es comuniques entre ells mitjançant el protocol TCP/IP.

Està clar que no tots els ordinadors connectats entre ells i que fan servir el protocol TCP/IP estan a Internet, fa falta connectar-los a la xarxa general. També hi ha la possibilitat que ordinadors que no fan servir el protocol TCP/IP estiguin a Internet, tot hi que no podran utilitzar tots els serveis.
 La manera de connectar ordinadors a Internet, segueix una certa pauta. Els ordinadors d'una certa empresa o institució, o els que es connecten via mòdem ( vegeu apart 7) a un servidor , formen part d'una xarxa local. Xarxa que a la vegada està connectada a una xarxa exterior que pot ser d'àmbit més o menys nacional, i que alhora es connecta amb altres xarxes interconnectades que formen el nucli d'Internet. Així doncs, la nostra resposta a la pregunta què és Internet, podem ampliar-la dient que Internet és una xarxa de xarxes d'ordinadors que es comuniquen mitjançant el protocol TCP/IP.

 Finalment, cal dir que l'èxit rotund d'Internet aquests últims anys, ha estat sens dubte, a causa de l'important acceptació que ha tingut entre els usuaris potencials dels que disposa. Usuaris que fan servir Internet i els seus serveis i que donen un sentit a la xarxa. Per això hem de dir que Internet existeix gràcies a un immens nombre d'usuaris, que reben i donen un servei, transmeten informació, sigui correu, fitxers, pàgines web, execució de programes, etc. A partir d'això, arrodonirem la nostra definició d'Internet tot dient:  Internet és un conjunt d'usuaris, que transmeten informació mitjançant una xarxa de xarxes d'ordinadors que fan servir el protocol TCPIP per a comunicar-se.


Història

1964:Primera proposta per solucionar el problema de comunicació entre les autoritats en cas de guerra: una xarxa de comunicacions segura i sense cap autoritat central.
1969: Inici del projecte de creació de la primera gran xarxa que intentà solucionar aquest problema (ARPANET) per part del Departament de Defensa dels EEUU. Aquestes investigacions van donar com a resultat el protocol TCP/IP, un sistema de comunicacions molt sòlid sota el qual s'integren totes les xarxes que conformen el que actualment es coneix com a Internet.
1972: En aquest moment ja que hi havia 40nodes connectats a la xarxa. Es descobreix que la major part del tràfic de la xarxa està format per notícies i missatges personals. Es comencen a desenvolupar elsmailing-lists per a poder distribuir missatgers automàticament a un gran nombre de persones.

1980: En aquesta data existeixen uns 200 nodes, incloent-hi la primera connexió internacional.
1983: ARPANET separa la part militar que passarà a nomenar-se MILNET. Durant els anys següents s'organitzen unes altres xarxes com BITNET, CSNET, NSFNET així com altres organitzacions governamentals
1986: A final d'aquest any ja hi havia més de 5000 nodes connectats.

1989:Millora de les velocitats de transmissió. Més de 100.000 nodes. S'estableixen un sistema de dominis per a distingir a quin grup o localització pertany cada node.

1990: ARPANET deixa d'existir. L'accés a Internet es mou des del sector militar i d'investigació cap a escoles i sectors públics i comercials.
1992: Creació de la Internet Society formada per membres voluntaris. El seu propòsit principal és promoure el intercanvi d'informació global mitjançant la tecnologia d'Internet. Es pot dir que aquesta societat és com un consell que té la responsabilitat de l'administració tècnica i direcció d'Internet. Però aquest no és l'únic grup que pot prendre decisions importants, existeixen uns altres tres grup que pot prendre decisions importants, existeixen uns altres tres grups que tenen un paper molt significatiu:

  • L'Internet Architecture Board (IAB)
  • El Network Information Center (NIC)
  • L'Internet Engineering Task Force (IETF)

1994:S'eliminen les restriccions comercials existeixen fins aleshores. Això provoca un creixement explosiu de les companyies amb propòsits comercials a Internet, donant origen a una nova etapa en el desenvolupament de la xarxa.

1996: Es posa en marxa el projecta Internet2, una xarxa d'investigació i educació que connecta a institucions que són membres d'aquest projecte. Aquesta nova xarxa serà de 100 a 1000 vegades més ràpida que Internet i disposarà d'un conjunt d'eines que encara no existeixen.
1998: Actualment encara s'està desenvolupant Internet2 i s'espera que aquest nou projecte comenci a donar els seus fruits d'aquí sis o set anys.
2005: Els usuaris d'Internet amb connexió de banda ampla superen els que ultilitzen mòdem a la majoria dels països desenvolupats.

Serveis

  • World wide web: probablement el servei més conegut. Dins aquí les pàgines més populars són, discutiblement, Google.com, Yahoo.com, Youtube.com, Fotolog.com, wikipedia.org, Mysapce.com, FaceBook.com, MSN.com.
  • Correu electrònic: El correu-e o E-mail permet evitar missatges de text de forma anàloga al correu ordinari. Els dos serveis més populars que ofereixen correu electrònic gratuïtament a són Gmail i Hotmail. De fet hi ha empreses que usen correu electrònic sense tenir realment una adreça externa. Per altre banda, hi ha dues formes d'usar el correu electrònic: a traves del web (Gmail, Hotmail, Yahoo...)
  • Compartició de fitxers: Vàries tecnologies permeten compartir fitxes. Des d'un adjunt en un e-mail, o un servedor FTP, o les famoses xarxes P2P (Emule, Napster, BitTorrent...), on són freqüents les descàrgues de música en mp3, vídeos en DivX, i sofwaare.. El fet que avui en dia tot el que es pugui reduir a text, imatge, vídeo i so pot ser enviat per Internet a molt baix cost, ha fet que les grans indústries encarregades de la seva distribució estiguin patint grans canvis.
  • Trucades telefòniques: Hi ha en procés una convergència digital. Per una banda, mitjançat passarel·les, es permet des d'Internet trucar a telèfons convencionals a preus reduïts. Per altre banda, també s'estan fabricant telèfons similars als convencionals que funcionen sobre tecnologia IP. Si això ajuntem la gran quantitat de xarxes Wi-Fi existents, les possibilitats són molt grans.
  • Televisió per Internet:Usant la mateixa filosofia que a les xarxes P2P de compartició de fitxers, s'estan experimentant de transmetre televisió a través d'Internet, en una tecnologia anomenada P2PTV.

  • Xats: es coneix com a cibercharla, és un anglicisme que usualment es refereix a una comunicació escrita realitzada de manera instantània a través d'Internet entre dues o més persones, des de i fins a qualsevol part del món.




Com funciona?

Qualsevol informació es pot guardar dins d'un ordinador si ha estat digitalitzada, o sigui preparada perquè un ordinador la pugui "llegir" i "entendre". Internet ens permet accedir a aquesta informació des de qualsevol lloc del món.
Per aconseguir-ho, aquesta informació ha d'estar organitzada en pàgines webs, que s'agrupen dins els llocs webs i estan emmagatzemades en uns ordinadors molt potents, connectats dia i nit, perquè s'hi pugui accedir en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, són els servidors.
Un pàgina web és un document que pot tenir text, imatges, animacions,... Un lloc web pot tenir una o més d'una pàgina web, unides per mitjà dels enllaços, anomenats també links
Per poder accedir a Internet es necessita:

  • un ordinador, amb prou potència.
  • una línia telefònica.
  • un sistema que permeti a l'ordinador "parlar" per telèfon amb el servidor:
    • Modem, és lent i no permet navegar i parlar per telèfon a l'hora.
    • ADSL, és molt més ràpid i deixa lliure la línea telefònica.
    • Wi-fi, no cal tenir l'ordinador connectat físicament a la línia telefònica.
    • Telèfon mòbil, satèl·lit, cable de fibra òptica, etc.
  • un proveïdor o servidor d'accés a Internet. És una empresa de comunicacions que és qui ens dóna el número per trucar des del mòdem i la contrasenya.
  • El navegador: és un programa especial que permet llegir les pàgines web. La funció bàsica d'un navegador web és trobar i mostrar les pàgines un cop li diem on són, tant és que siguin dins l'ordinador de l'usuari, com en qualsevol altre aparell que hi estigui connectat.
    Els més coneguts són:
    Internet Explorer, Firefox, Opera i molta més...

De la mateixa manera que la nostra casa té una adreça, les planes webs també en tenen i se'n diu URL. Una manera de trobar una web és escriure la seva adreça al navegador.
Les adreces estan formades per diferents parts:
Quan no sabem l'adreça de la plana que necessitem, la podem buscar a un cercador.

Tipus de connexions a internet

 Rtc

La Xarxa Telefònica Commutada (XTC) també anomenada Xarxa Telefònica Bàsica (XTB) és la xarxa original i habitual (analògica). Per ella circula habitualment les vibracions de la veu, les quals són traduïdes en impulsos elèctrics que es transmeten a través de dos fils de coure. A aquest tipus de comunicació s'anomena analògica. El senyal de l'ordinador, que és digital, es converteix en analògica a través del mòdem i es transmet per la línia telefònica. És la xarxa de menor velocitat i qualitat.

La connexió s'estableix mitjançant una trucada telefònica al número que li assigni el seu proveïdor d'Internet. Aquest procés té una durada mínima de 20 segons. Atès que aquest temps és llarg, es recomana que la programació de desconnexió automàtica no sigui inferior a 2 minuts. El seu cost és d'una trucada local, encara que també hi ha números especials amb tarifa pròpia.

Per accedir a la Xarxa només necessitarem una línia de telèfon i un mòdem, ja sigui intern o extern. La connexió en l'actualitat té una velocitat de 56 kbits per segon i es realitza directament des d'un PC o en els centres escolars a través de router o proxy.

XDSI

La Xarxa Digital de Serveis Integrats (XDSI) envia la informació codificada digitalment, per això necessita un adaptador de xarxa, mòdem o targeta RDSI d'adequar la velocitat entre el PC i la línia. Per disposar d'XDSI cal parlar amb un operador de telecomunicacions per a instal lar aquesta connexió especial que, lògicament, és més cara però que permet una velocitat de connexió digital a 64 kbit / s en ambdós sentits.

L'aspecte d'una targeta interna XDSI és molt semblant a un mòdem intern per RTC.

La XDSI integra multitud de serveis, tant transmissió de veu, com de dades, en un únic accés d'usuari que permet la comunicació digital entre els terminals connectats a ella (telèfon, fax, ordinador, etc.).

Les seves principals característiques són:

-Connectivitat digital punt a punt.

-Commutació de circuits a 64 kbit / s.

-Ús de vies separades per a la senyalització i per a la transferència d'informació (canal addicional als canals de dades).

La connexió XDSI divideix la línia telefònica en tres canals: dues B o portadors, pels que circula la informació a la velocitat de 64 kbps, i un canal D, de 16 kbps, que serveix per gestionar la connexió. Es poden utilitzar els dos canals B de manera independent (és possible xerrar per telèfon per un d'ells i navegar per Internet simultàniament), o bé utilitzar-los de manera conjunta, la qual cosa proporciona una velocitat de transmissió de 128 kbps. Així doncs, una connexió que utilitzeu els dos canals (pe videoconferència) suposarà la realització de dos trucades telefòniques.


ADSL

ADSL (Asymmetric Digital Subscriber Line o Línia d'Abonat Digital Asimètrica) és una tecnologia que, basada en el parell de coure de la línia telefònica normal, la converteix en una línia d'alta velocitat. Permet transmetre simultàniament veu i dades a través de la mateixa línia telefònica.

Al servei ADSL l'enviament i recepció de les dades s'estableix des de l'ordinador de l'usuari a través d'un mòdem ADSL. Aquestes dades passen per un filtre (splitter), que permet la utilització simultània del servei telefònic bàsic (XTC) i del servei ADSL. És a dir, l'usuari pot xerrar per telèfon a la vegada que està navegant per Internet, per a això s'estableixen tres canals independents sobre la línia telefònica estàndard.

  • Dos canals d'alta velocitat (un de recepció de dades i un altre d'enviament de dades).
  • Un tercer canal per a la comunicació normal de veu (servei telefònic bàsic).

Els dos canals de dades són asimètrics, és a dir, no tenen la mateixa velocitat de transmissió de dades. El canal de recepció de dades té major velocitat que el canal d'enviament de dades.

Aquesta asimetria, característica d'ADSL, permet assolir grans velocitats en el sentit xarxa -> usuari, cosa que s'adapta perfectament als serveis d'accés a informació en els que normalment, el volum d'informació rebut és molt més gran que el enviat.
ADSL permet velocitats de fins a 8 Mbps en el sentit xarxa-> usuari i de fins a 1 Mbps en el sentit usuari-> xarxa. Actualment, a Espanya aquestes velocitats són de fins a 2 Mbps en el sentit xarxa-> usuari i de 300 Kbps en el sentit usuari-> xarxa.

La velocitat de transmissió també depèn de la distància del mòdem a la centraleta, de manera que si la distància és major de 3 quilòmetres es perd part de la qualitat i la taxa de transferència comença a baixar.


CABLE

Normalment s'utilitza el cable coaxial que també és capaç d'aconseguir taxes elevades de transmissió però utilitzant una tecnologia totalment diferent. En lloc d'establir una connexió directa, o punt a punt, amb el proveïdor d'accés, s'utilitzen connexions multipunt, en les quals molts usuaris comparteixen el mateix cable..
Les principals conseqüències de l'ús d'aquesta tecnologia són:

  • Cada node (punt de connexió a la xarxa) pot donar servei a entre 500 i 2.000 usuaris.
  • Per aconseguir una qualitat òptima de connexió la distància entre el node i l'usuari no pot superar els 500 metres.
  • No es poden utilitzar els cables de les línies telefòniques tradicionals per realitzar la connexió, sent necessari que el cable coaxial abast físicament el lloc des del qual es connecta l'usuari.
  • La connexió és compartida, per la qual cosa a mesura que augmenta el nombre d'usuaris connectats al mateix node, es redueix la taxa de transferència de cadascun d'ells.

Aquesta tecnologia pot proporcionar una taxa de 30 Mbps de baixada com a màxim, però els mòdems normalment estan fabricats amb una capacitat de baixada de 10 Mbps i 2 Mbps
 De qualsevol manera, els operadors de cable normalment limiten les taxes màximes per a cada usuari a nivells molt inferiors a aquests, sobretot en la direcció de pujada.


Via satèl·lit

En els darrers anys, cada cop més companyies estan fent servir aquest sistema de transmissió per a distribuir continguts d'Internet o transferir fitxers entre diferents sucursals. D'aquesta manera, es pot alleujar la congestió existent a les xarxes terrestres tradicionals.
El sistema de connexió que generalment es fa servir és un híbrid de satèl·lit i telèfon. Cal tenir instal·lada una antena parabòlica digital, un accés telefònic a Internet (utilitzant un mòdem RTC, RDSI, ADSL o per cable), una targeta receptora per a PC, un programari específic i una subscripció a un proveïdor de satèl·lit.
El cibernauta envia els seus missatges de correu electrònic i la petició de les pàgines web, que consumeix molt poc ample de banda, mitjançant un mòdem tradicional, però la recepció es produeix per una parabòlica, ja siguin programes informàtics, vídeos o qualsevol altre material que ocupi molts megues. La velocitat de descàrrega a través del satèl·lit pot situar en casos òptims al voltant de 400 Kbps.


Xarxes inalàbriques

Les xarxes sense fil o wireless són una tecnologia normalitzada pel IEEE que permet muntar xarxes locals sense emprar cap tipus de cablejat, utilitzant infrarojos o ones de ràdio a freqüències des normalizadas (de lliure utilització).

Estan compostes per dos elements:

  • Punt d'accés (AP) o "transceiver": és l'estació base que crea una àrea de cobertura on els usuaris es poden connectar. L'AP compta amb una o dues antenes i amb una o diverses portes Ethernet.
  • Dispositius clients: són elements que compten amb targeta de xarxa sense fils. Aquests proporcionen una interfície entre el sistema operatiu de xarxa del client i les ones, a través d'una antena.

L'usuari pot establir el canal (se solen utilitzar les bandes de 2,4 Ghz i 5Ghz) amb el que es comunica amb el punt d'accés per la qual cosa podria canviar en cas d'interferències. A Espanya es ens impedeix transmetre en la totalitat de la banda 2,4 Ghz ja que part d'aquesta banda està destinada a usos militars.
La velocitat amb el punt d'accés disminueix amb la distància.
Els sistemes inalàmbrics de banda ampla es coneixen com BWS (Broadband Wireless Systems) i un dels més atractius, són els sistemes LMDS.


LMDS

El LMDS (Local Multipoint Distribution System) és un sistema de comunicació de punt a multipunt que utilitza ones radioelèctrics a altes freqüències, al voltant de 28 o 40 Ghz. Els senyals que es transmeten poden consistir en veu, dades, Internet i vídeo.

Aquest sistema utilitza com a mitjà de transmissió l'aire per enllaçar la xarxa troncal de telecomunicacions amb l'abonat. En aquest sentit, es configura un nou bucle d'abonat, amb gran ample de banda, diferent al tradicional parell de fils de coure que connecta cada terminal domèstic amb la centraleta més propera.

Les bandes de freqüències utilitzades ocupen un rang al voltant de 2 Ghz, per a les quals l'atenuació per agents atmosfèrics és mínima. Degut a les altes freqüències i l'ampli marge d'operació, és possible aconseguir un gran ample de banda de comunicacions, amb velocitats d'accés que poden assolir els 8 Mbps El sistema opera en l'espai local mitjançant les estacions base i les antenes receptores usuàries , de forma bidireccional. Es necessita que hi hagi visibilitat directa des de l'estació base fins a l'abonat, per la qual cosa es poden utilitzar repetidors si l'usuari està ubicat en zones sense senyal.
A Espanya, el servei s'ofereix a les freqüències de 3,5 ó 26 Ghz. El sistema de 26 GHz ofereix més capacitat de transmissió, amb un abast de fins a 5 Km En canvi, el sistema de 3,5 GHz pot aconseguir un abast més gran, de fins a 10 Km, encara que té menor capacitat, i pot oferir velocitats de fins a 2 Mbps Aquest segon sistema és, per tant, més econòmic que el primer.
El LMDS ofereix les mateixes possibilitats en quant a serveis, velocitat i qualitat que el cable de fibra òptica, coaxial o el satèl·lit lit. L'avantatge principal respecte al cable consisteix en que pot oferir servei en zones on el cable mai arribaria de forma rendible. Respecte al satèl·lit, ofereix l'avantatge de solucionar el problema de la gran potència d'emissió que es
dispersa innecessàriament a cobrir àmplies extensions geogràfiques. Amb LMDS la inversió es rendibilitat de manera molt ràpida respecte als sistemes anteriors. A més, els costos de reparació i manteniment de la xarxa són baixos, ja que al ser la comunicació per l'aire, la xarxa física com a tal no existeix. Per tant, aquest sistema es presenta com un seriós competidor per als sistemes de banda ampla.





Eines de l'usuari