Treball cooperatius, Ordinadors

De Lledonerwiki
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Contingut

Què és un ordinador

Un ordinador es una maquina programable. Les dues caracteristiques principals son que respon a un sistema especific de instruccions de una manera ben definida i també pot ejecutar una llista d'instruccions pregrabades.

els ordenador moderns son electronics i digitals. La maquinaria real com els cables, el transistor i circuits se diu hardware ; les instruccions i els datos se diuen software.

Els components de hardware que explicarem a continuació son:

  • dispositius d'emmagatzament
  • dispositius d'entrada
  • dispositius de sortida
  • memoria
  • CPU

Breu historia dels ordinadors

Els elements de maquinari de la computació han experimentat una millora significativa durant la seva història. Aquesta millora ha disparat l'ús mundial de la tecnologia, les prestacions han millorat i el preu ha baixat. Els ordinadors han esdevingut comoditats acessibles a sectors cada vegada més grans de la població. El maquinari de computació ha esdevingut una plataforma per a usos diferents dels de la computació, com ara l'automatització, la comunicació, el control, l'entreteniment, i l'educació. Cada un d'aquests camps ha creat els seus propis requeriments al maquinari, que al seu temps ha evolucionat per donar resposta a aquest requeriments.

Components d'un ordinador

CPU

Processador

El processador es com el cervell del ordinador. Permet el processament de informació numèrica, es a dir , informació ingressada en format binari així es com ejecucció de instruccions emmagatzemades de la memòria. El primer microprocessador va ser inventat al 1971. Era un dispositiu de calcul de 4 bits, amb una velocitat de 108 kHz. La potencia dels microprocessador ha aumentada  de manera exponencial.

Funcionament

El processador es un circuit electrònic que funciona a la velocitat de un rellotge intern, gracies a un vidre de quars que, sotmes a una corrent elèctrica, envia impulsos, denominats. la velocitat del rellotge, correspon al numero de impulsos per segon, expressat amb Hertz. D'aquesta manera, un ordinador de 200 MHz poseeix un reloge que envia 2000.000.000 impulsos per segun. Per lo general, la freqüencia de rellotge es un mútiple de la freqüencia del sistema, es a dir, un múltiple de la freqüencia de la placa mare.

Instruccions

Una instrucció es una operació elemental que el processador pot complir. Les instruccions se emmagatzemen a la memoria principal, esperant ser tractades pel processador. Les instruccions posseeixen dos camps:

  • El codigo de operacion, que representa la accion que el procesador debe ejecutar
  • El codigo operando, que define los paramentros de la accion. El codigo operando depende a su vez de la operacion. puede tratarse tanto de informacion como de una direccion de memoria.

Registros

Cuando el procesador ejecuta instrucciones, la informacion almacena temporal en pequeñas ubicaciones de memoria local de 8, 16, 32 o 64 bits, denominadas registros. dependiendo del tipo de  procesador el numero total de registros puede variar de 10 a varios cientos.

Los registos mas importante son:

  • el registro acumulador
  • el registro de estado
  • el registro de instruccion
  • el contador original
  • el registro del bufer



Memòria

La memòria es refereix a part dels components que formen part d'una computadora. Són dispositius que retenen dades informaticos durate algun interval de temps.

Les memòria de les computadora proporcionen unes de les principals funcions de la computació moderna, la retenció o emmagatzematge de informción. És un dels components fonamentals de tots les computadores modernes que, acoblats a una inidada central de processament, implementa el funndamental del model de computadora d'Arquitectura de von Neumann, usat des dels anys 1940.


La característiques de les memòries

  • Vloatilidad de la informació
  • La memòria volàtil requereix enerigía constant per mantenir la infomación emmagatzemada. La memòria volàtil se sol usar només en memòries primàries. la memòria RAM és una memòria volàtil, ja que perd informació en la falta de enrgía elétrica.
  • La memòria no volàtil retindrà la informacion emmagatzemada fins i tot si no rep corrent elétrica constantment, com és el cas de la memòria ROM. S'usa per a emmagatzematge a llarg termini i per tant, s'usa en memòries secundàries, terciàries i fora de línia.
  • La memòria dinàmica és una memòria volàtil que a més requereix que periòdicament es refresqui la informació emmagatzemada, o llegida i reescrita sense modificacions.


Habilitat per accedir a informació no contigua

  • Accés aleatori significa que es pot accedir a qualsevol localització de la memòria.
  • Accés seqüencial significa que a una unitat d'informació prendrà un interval de temps variable.


Aquesta memòria és l’única que pot accedir directament a la CPU. Contínuament, la CPU llegeix instruccions guardades en aquesta i les executa a continuació. Històricament, els primers ordinadors utilitzaven “memòries de línies de retard”, “tubs de Williams” o “memòries de tambor” com a memòria principal. Cap al 1954 però, aquestes tecnologies van ser substituïdes per ”memòries de nucli magnètic”, tot i que continuaven essent força complicades. No va ser fins a la revolució del transistor, i posteriorment la dels chips de silici, que les memòries no van veure un gran salt en velocitat i capacitat. Aquest fet va donar lloc a una novedosa memòria d’accés aleatori (RAM), de mida molt petita, i lleugera, però de preu una mica elevat. Com es mostra en el gràfic però, existeixen dos nivells més de memòria abans de la memòria RAM. Això és a causa del fet que la memòria gran, tot i poder guardar molta informació i ser d’accés aleatori, aquesta és molt lenta per la CPU i per tant es necessiten d’altres memòries per guardar les dades que s’han d’utilitzar més sovint.

Disc dur

Es un dispositiu d'emmagatzemament no volàtil. S'hi guarden grans quantitats de dades digitals en la superficie magnetitzada dels diversos discs (platter) que conte, els quals giren a gran velocitat. Forma part del maquinari de la majoria dels ordinadors actuals. Dins els diferents tipus de memòries és classificat com a memòria secundària.

Les característiques principals d'un disc dur són la seva capacitat d'emmagatzematge actualment d'uns quants gigabytes (GB) a un terabyte (TB), la velocitat de transferència (throughput, en MB/s), i el temps d'accés (en ms), que alhora ve condicionat per la velocitat de rotació (rpm o rotacions per minut).

El 1956 els discs durs foren introduïts per primer cop al mercat de la mà d'IBM. Originalment foren desenvolupats per a ordinadors de propòsit general. Al segle XXI, les aplicacions dels discs durs s'han ampliat fins incloure video càmeres, reproductors d'àudio, PDA's, càmeres de fer fotos i videoconsoles. El 2005 es va presentar el primer mòbil que incloïa disc dur, fabricat per Samsung i Nokia. La necessitat de sistemes d'emmagatzemament a gran escala i que fossin fiables, independents d'un dispositiu en particular, ha dut a la introducció de noves configuracions, com RAID (Redundant Array of Independent/Inexpensive Disks), emmagatzemament vinculat a la xarxa (network attached storage o NAS). Noti's que tots aquests sistemes, tot i no aparèixer a primera vista com a computadors, són tots de fet sistemes incrustats.


Alguns dels principals termes per a calcular la capacitat d'un disc són:

  • Plat: Cadascun dels discos que hi ha dintre del disc dur.
  • Cara: Cadascun dels dos costats d'un plat
  • Capçal: El nombre de capçals; equival a donar el nombre de cares, ja que hi ha un capçal per cara.
  • Pista: Una circumferència dintre d'una cara; la pista 0 està situada a la vora exterior.
  • Cilindre: Conjunt de diverses pistes; són totes les circumferències que estan alineades verticalment (una de cada cara).
  • Sector : Cadascuna de les divisions d'una pista. La grandària del sector no és fixa, sent l'estàndard més habitual de 512 bytes. Antigament el nombre de sectors per pista era fix, la qual cosa desaprofitava l'espai significativament, ja que a les pistes exteriors es poden emmagatzemar més sectors que en les interiors.

Components interns

Placa Base

Tambe anomenat placa mare o tarjeta mare.Es la tageta de circuits impresos central a l'ordinador que conte microprocessador, la memoria RAM del sistema ,circuits electronixs de suport, la ROM i ranures especials(slots) que permeten la connexio de tagetes addicionals.Aquestes tarjetes solen realitzar funcions de control de periferics, com monitors, impresores, unitats de disc,etc.

Les plaques bases també s'utilitzen en molts altres dispositius com per exemple telèfons mòbils, cronèmetres, rellotges, etc.

Una placa base típica conté el microprocessador, la memòria principal i altres components essencials. Altres components com l'emmagatzemament extern, els controladors de vídeo i so, i altres perifèrics, hi poden ser afegits bé com a targes d'expansió  o a través de cables, tot i que en els ordinadors moderns és cada vegada més comú integrar alguns d'aquests dispositius directament a la placa base (els controladors de vídeo i so, el controlador de xarxa Ethernet, ports USB, etc).

Un component important de la placa base és el chipset de suport al microprocessador , un conjunt de circuits integrats que proporcionen interfícies per a la comunicació de CPU amb varis busos i components externs. Aquest chipset determina un cert grau les funcions i prestecions de la placa base. El chipset es compon de Northbridge i SouthBridge.

  • El NorthBridge controla les funcions d'accés cap a i entre el microprocessador, la memòria RAM, el port gràfic AGP, i les comunicacions amb el SouthBrigde.
  • El SouthBridge controla els dispositius associats com són la controladora de discs IDE, els ports USB, FireWire, SATA, RAID, ranures PCI, ranura AMR, ranura CNR, ports d'infrarojos, disquetera, Ethernet i una llarga llista amb tots els elements que podem imaginar integrats en la placa mare.


Les places bases inclouen :

  • Sòcol per instal·lar-hi un o més microprocessadors
  • Sòcols per instal·lar-hi la memòria principal del sistema (típicament en forma de mòduls DIMM que contenen xips DRAM)
  • Xips de memòria no volàtil (normalment Flash ROM en les plaques base modernes) que contenen el firmware del sistema o BIOS
  • Un generador de rellotge que produeix el senyal de rellotge del sistema per sincronitzar els diferents components
  • Sòcols per a targetes d'expansió (que interactuen amb el sistema a través dels busos suportats pel chipset)
  • Connectors d'alimentació, que reben l'electricitat de la font d'alimentació i la distribueixen a la CPU, el chipset, la memòria principal, i les targetes d'expansió.

Font d'alimentació

En electrònica una font d'alimentació és un dispositiu o subsistema que converteix el corrent altern de la xarxa de distribució de l'energia elèctrica en un altre tipus de corrent elèctric adient per a l'ús que se li vagi a donar. Hi ha diferents tipus de fonts d'alimentació que es clasifiquen de diverses maneres.

  • Segons el tipus de sortida:
  1. Fonts de sortida contínua: La seva sortida en un corren o tensió que no pot ser modificada.
  2. Fonts de sortida ajustable: El valor de la sortida pot ser modificat.
  3. Fonts de sortida programable: Es pot indicar que la sortida passi, al llarg del temps i de forma automàtica per diversos valors.
  4. Fonts de sortida simple: Una única sortida.
  5. Fonts de sortida múltiple: Tenen diverses sortides independents.
  6. Fonts de sortida contínua: La sortida és un corrent o tensió el valor de la qual no canvia en el temps.
  7. Fonts de sortida alterna: La sortida és una forma d'ona periòdica.


  • Segons la teconologia emprada:
  1. Fonts lineals: treballen en règim lineal.
  2. Fonts conmutades: treballen en règim de commutació.
  • Segons el mètode de control:
  1. Fonts digitals: els seus sistemes de control són, almenys en part, digitals.
  2. Fonts analògiques: els seus sistemes de control són analògics.

Dins la calssificació també i hi ha les fonts d'alimentació contínues, usualment la seva entrada és una tensió alterna provinent de la xarxa elèctrica comercial i la sortida és una tensió contínua amb baix nivell d'arrisat. Consten de tres o quatre etapes:

  • Secció d'entrada: Composta principalment per un rectificador, també té elements de protecció com fusibles, varistores, etc.
  • Regulació: La seva missió és mantenir la sortida en els valors prefixats.
  • Sortida: La seva missió és filtrar, controlar, limitar, protegir i adaptar la font a la càrrega a la qual estigui conectada.

Aquests tipus de fonts pot ser tant lineals conmutades.

Les fonts lineals segueixen l'esquema: transformador, rectificador, filtre, regulació i sortida. En primer lloc el transformador adapta els nivells de tensió i proporciona aïllament galvánico. El circuit que converteix el corrent altern en contínua es diu rectificador, després solen portar un circuit que disminueix l'arrissat com un filtre de condensador. La regulació s'aconsegueix amb un component disipatiu regulable. La sortida pot ser simplement un condensador.

Les fonts conmutadas tenen per esquema: rectificador, conmutador, transformador, un altre rectificador i sortida. La regulació s'obté amb el conmutador, normalment un circuit PWM (Premi Width Modulation) que canvia el cicle de treball. Aquí les funcions del transformador són les mateixes que per a fonts lineals però la seva posició és diferent. El segon rectificador converteix la senyal altern pulsant que arriba del transformador en un valor continu. La sortida por ser també un filtre de condensador o un tipus LC.

Els avantatges de les fonts lineals són una millor regulació, velocitat i millors característiques EMC. Per altra part les conmutades obtenen un millor rendiment, menor cost i grandària.

També en la classificació es troben les fonts d'alimentació alternes, la qual la seva sortida és alterna i pot ser tan monofásica com trifasica. La seva major aplicació és l'assaig d'altres equips. El seu esquema és un generador d'ones. Pot ser també la millor.

Les especificacións fonamentals de les fonts d'alimentació es el rendiment, que es defineix com la potència total de sortida entre la potència activa d'entrada. com s'ha dit abans, les fonts conmutades són millors en aquest aspecte.

Tarja gràfica

Una tarja gràfica és una tarja d'expansió per a un ordinador, encarregada de processar les dades provinents de la CPU i transformar-los en informació comprensible i representable en un dispositiu de sortida, com un monitor o televisor. Les tarjes gràfiques més comunes són les disponibles per als ordinadors compatibles amb la IBM PC, a causa de l'enorme popularitat d'aquestes, però altres arquitectures també fan ús d'aquest tipus de dispositius.

Tarja de xarxa

Una targeta de xarxa, físicament, és una targeta d'expansió inserida dins l'ordinador amb una o més obertures externes, per on és connectat el cable de xarxa.
A nivell conceptual, la targeta de xarxa, també anomenada adaptador de xarxa o NIC, permet la comunicació entre els diferents dispositius connectats entre si i també permet compartir recursos entre dos o més equips. Hi ha diversos tipus d'adaptadors en funció del tipus de cablejat o arquitectura que s'utilitzi a la xarxa, però actualment el més comú és l'Ethernet, que utilitza una interfície o connector RJ-45.

Tarja de xarxa
Cada targeta de xarxa té un número d'identificació únic de 48 bits en hexadecimal anomenat direcció MAC (no confondre amb Apple Machintosh).Aquestes direccions maquinari úniquessón administrades per l'Institute of Electronic and Electrical Engineers (IEEE).Els tres primers octets del número MAC són coneguts com a OUI i identifiquen a proveïdors específics i són designats per la IEEE.

S'anomena també NIC al xip de la targeta de xarxa que s'encarrega de servir d'interfície d'Ethernet entre un medi físic. És un xip utilitzat a ordinadors o perifèrics com les targetes de xarxa, impressores en xarxa o sistemes amb permís per connectar dos o més dispositius entre si a través d'algun medi, ja sigui una connexió sense fils, un cable UTP, un cable coaxial, o un cable de fibra òptica.

La majoria de targetes porten un sòcol buit anomenat BOOT ROM, per incloure una ROM opcional que permet que l'equip arranqui des d'un servidor de la xarxa amb una imatge d'un medi d'arrencada el que permet fer servir equips sense disc dur ni unitat de disquet. El fet que algunes plaques mare ja incorporin la ROM a la seva BIOS i la possibilitat de fer servir targetes CompactFlash en lloc del disc dur amb només un adaptador, fa que comenci a ser menys freqüent, principalment a les targetes de perfil baix.

instalació de tarja de xarxa.


Tarja de so

És un dispositiu intern dins l'ordinador. Que permet l'entrada i sortida del so baix un programa anomenat controlador.

Carecterístiques generals:

Una targeta de so típica, incorpora un xip de so que en general conté el Conversor digital-analògic, el qual compleix amb la important funció de "traduir" formes d'ones gravades o generades digitalment en un senyal analògic i viceversa. Aquest senyal és enviada a un connector (per a auriculars) on es pot connectar qualsevol altre dispositiu com un amplificador, un altaveu, etc. Per poder gravar i reproduir àudio al mateix temps amb la targeta de so ha de tenir la característica "full-duplex" perquè els dos convertidors treballin de forma independent.

Els dissenys més avançats tenen més d'un xip de so, i tenen la capacitat de separar entre els sons sintetitzats (usualment per a la generació de música i efectes especials en temps real utilitzant poca quantitat d'informació i temps del microprocessador i potser compatibilitat MIDI) i els sons digitals per a la reproducció.

Això últim s'aconsegueix amb DACs (per les seves sigles en anglès Digital-Analog-Conversor o Conversor-Digital-Analògic), que tenen la capacitat de reproduir múltiples mostres digitals a diferents tons i fins i tot aplicar efectes en temps real com el filtrat o distorsió. Algunes vegades, la reproducció digital de multi-canals pot ser usat per sintetitzar música si és combinat amb un banc d'instruments que en general és una petita quantitat de memòria ROM o flash amb dades sobre el so de diferents instruments musicals. Una altra forma de sintetitzar música a les PC és per mitjà dels "còdecs d'àudio" els quals són programes dissenyats per a aquesta funció però consumeixen molt de temps de microprocessador. Aquesta també ens serveix per a telèfons mòbils en la tecnologia cel·lular del món modern de tal manera que aquests tinguin una major capacitat de bulla. La majoria de les targetes de so també tenen un connector d'entrada o "Line In" pel qual pot entrar qualsevol tipus de senyal d'àudio provinent d'un altre dispositiu com micròfons, reproductors de cassets entre d'altres i després així la targeta de so pot digitalitzar aquestes ones i guardar-les en el disc dur de l'ordinador.

Un altre connector extern que té una targeta de so típica és el connector per a micròfon. Aquest connector està dissenyat per rebre un senyal provinent de dispositius amb menor voltatge a l'utilitzat en el connector d'entrada "Line-In".

Dispositius d'emmagatzament

CD-ROM

El seu significat ve de l'angles Compact Disc - Read Only Memory, és un disc compacte que conté les dades d'accés, però sense permisos d'escriptura, un equip d'emmagatzematge i reproducció de música, el CD-ROM estàndard va ser establert el 1985 per Sony i Philips. Pertany a un conjunt de llibres de colors conegut com Rainbow Books que conté les especificacions tècniques per a tots els formats de discs compactes.

El CD-ROM va ser creat per l'holandés Kees Immik, de philips, i el japonés Toshitada Doi, de sony l'any 1979.  L'any següent les dues empreses habían desenvolupat el sistema de audi digital compact disc, van començar a distribuir-ne pero les ventes no van tenir exit degut a la depresió económica de la epoca, així van decidir abarcar el mercat de la musica clasica, de major calidat.

El sistema òptic va ser desenvolupat per philips mentere que la lectura i la codificació digital a carrec de Sony, va ser presentat el juny de 1980 a la industria i s'aderiren al nou producte 40 companyies de tot el món mitjançant la obtenció de les llicencies corresponents per la producció de reproductors i discs.

Al 1981, el director d'orquestra Herbet von Karajan convençut del valor dels discs compactes, els promogué durant el festival de Salzburg i desde aquell moment començà el seu exit. Els primers tituls grabats en discs compactes a Europa van ser, la sinfonía alpina de Richard Strauss, els vals de Frédéric Chopin interpretats per el pianista Claudio Arrau i l'album The Visitors d'ABBA, al 1983 es produiria el primer disc compacte en els estats units per CBS (Sony Music) siguent el primer títul en el mercat un àlbum de Billy Joel. La producció de discs compactes es centralitzá per varis anys en els estats units i alemania de on eren distribuits a tot el mon, ja cap als noranta instalaren fàbriques en diversos països.

L'any 1984, els CDs sortiren al mon de la informàtica, permetent almacenar fins a 700MB. El diámetre de la perforació central dels discs compactes va ser determinat en 15 mm, cuant entre menjades, els creadors s'inspiraren en el diámetre de la moneda de 10 centaus de florín d'Holanda. En camvi, el diàmetre dels discs compactes es de 12 cm, lo que correspon a l'amplada de les butxaques superiors de les camises per homes, per que segons la filosofía de Sony, tot hi cap allá, la duració de un CD-ROM es de 74 min, per que deien que la novena sinfonía de Beethoven habia de pasar al disc, i la sinfonía dura 74 min.

DVD

DVD, acrònim anglès de Digital Versatile Disc (Disc Versàtil Digital), és un suport àmpliament usat per a l'emmagatzemament òptic de dades digitals, normalment dades i vídeo. La majoria de DVDs tenen la mateix grandària que els CD-ROM, però poden emmagatzemar sis vegades més informació que el CD-ROM. L'especificació del DVD fou creat pel DVD Forum].

La major densitat d'informació que el CD-ROM és deguda a l'ús de pistes més fines, osques més petites, més superfície de dades i una correcció d'errors més eficient.

Existeixen DVDs amb dades per les dues cares, on cada cara pot tenir una o dues capes de dades superposades. En aquest darrer cas la capa més externa és semitransparent de manera que el làser la pot travessar per accedir a la capa més interior (uns micròmetres més endins). A l'hora de llegir (seqüencialment) els discos amb dues capes, el làser recorre primer la capa externa i després la interna. Depenent del mode de gravació emprat, la lectura pot ser en la mateixa direcció en ambdues cares o en direccions oposades.

El DVD és especialment útil per a emmagatzemar vídeo o àudio, donada la seva gran capacitat. Existeixen diversos sistemes d'enregistrament, així com diferents nivells de compressió de les dades a guardar.

tipus de disc

Els discos de 12 cm son les mes habituals hi ha els seguents tipus:

  1. DVD5: conte una unica capa de dades te una capacitat de 4'7 GB
  2. El DVD9 :te una capacitat de 8'5 GB
  3. El DVD10: te una capacitat de 8'5 GB
  4. El DVD18: Te una capaciotat de 17 GB


Els discos de 8 cm son els menys habituals i segons la seva capacitat tenim:

  1. El DVD1: Te una capacitat de 1'46 GB
  2. El DVD2: Te una capacitat de 2'66 GB
  3. El DVD3 Te una capacitat de 2'92 GB
  4. El DVD4: Te una capacitat de 5'32 GB


Carecteristiques fisiques:

  • 120 mm o 88 de diametre
  • 2 substracts de 0'6 mm de gruix cada un
  • Osques minimes de 0'4 micres
  • Longitud d'ona de laser de 630 a 650 nanometres i obertura nimerica de 0'60

Disquet

Són dispositus d'emmagatzemament de dades format per una peça circular de material magnètic que permet la gravació i la lectura de dades. És fi, flexible i tancat en una caixa fina quadrada o rectangular de plàstic. Durant la dècada del 2000, han estat majoritariament substituïts per disc optics i pels dispositius de memòria flaix.

Han existit tres mides principals per a PC:

  • 8 polzades
  • 5,25 polzades
  • 3,5 polzades

Els disquets es llegeixen i s'escriuen mitjançant un dispositiu anomenat disquetera(o FDD , de l'anglès Floppy Disk Drive ). En alguns casos és un disc més petit que el CD. La disquetera és el dispositiu o unitat lectora/gravadora de disquets, i ajuda a introduir-lo per guardar la informació. Aquest tipus de dispositiu d'emmagatzematge és vulnerable a la brutícia i els camps magnètics externs, per la qual cosa, en molts casos, deixa de funcionar.

L'any 1967, IBM va encarregar al seu centre de desenvolupament d'emmagatzematge de San José (Califòrnia) una nova tasca: desenvolupar un sistema senzill i barat per a carregar microcodi en els seus ordinadors System/370.

Formats

Referint-nos exclusivament a l'àmbit del PC, els disquets només han existit en dos formats físics considerats estàndard, el de 5 ¼ i el de 3 ½. En format de 5 ¼ I'IBM PC original només tenia unitats de 160 KN, degut al fet que aquestes unitats només aprofitaven una cara dels disquets.

== Ús en l'actualitat ==

Aquesta unitat està quedant obsoleta i són molts que ja no l'incorpen, <style type="text/css">p { margin-bottom: 0.21cm; }</style> per l'aparició de nous dispositius d'emmagatzematge més manejables, que a més disposen de molta més memòria física, com ara les memòries USB. Una memòria USB de 1 GB (gigabyte) de memòria equival a 900 disquets aproximadament. De fet, ja en alguns països aquest tipus d'unitat no s'utilitza causa de la seva obsolescència.


Impacte en la socitat


Els disquets (el nom va ser escollit per ser similar a la paraula casser, van <style type="text/css">p { margin-bottom: 0.21cm; }</style> van gaudir d'una gran popularitat a les dècades dels vuitanta i els noranta, usant-los a ordinadors domèstics i personals com Apple II, Macintosh, MSX 2/2 +/Turbo R, Amstrad PCW, Amstrad CPC 664 i Amstrad CPC 6.128 (i opcionalment Amstrad CPC 464), ZX Spectrum +3, Commodore 64 , Amiga i IBM PC per distribuir programari, emmagatzemar informació de forma ràpida i eficaç, transferir dades entre ordinadors i crear petites còpies de seguretat , entre altres usos. Molts emmagatzemaven de manera permanent el nucli dels seus sistemes operatius en memòries ROM, però guardaven els seus sistemes operatius en un disquet, com passava amb CP/M o, posteriorment, amb DOS.


Mides

<style type="text/css">p { margin-bottom: 0.21cm; }</style> Les mides dels disquets solen denominar-se utilitzant el Sistema Anglosaxó d'Unitats, fins i tot en els països en què el Sistema Internacional d'Unitats és l'estàndard, sense tenir en compte que, en alguns casos, aquests estan definits en el sistema mètric (per exemple el disquet de 3 ½ polzades mesura en realitat 9 cm). De forma general, les capacitats dels discs formatats s'estableixen en termes de kilobytes binaris (1 sector sol tenir 512 bytes). No obstant això, les mides recents dels discos es solen denominar en estranyes unitats híbrides, és a dir, un disc de "1,44 megabytes" té en realitat 1.44 × 1000 × 1024 bytes , i no 1.44 × 1024 × 1024 bytes, ni 1.44 × 1000 × 1000.

Perifèrics

Monitors, projectors

Els monitors CRT (monitors Gruixat no de pantalla plana) Empren les senyals de vídeo anologic vermell,verda i blava

El monitor és un perifèric de l'ordinador, consistent en una pantalla que mostra l'activitat que du a terme la computadora a la que està connectada.

Habitualment, s'utilitza per visualitzar el procés díntroducció de dades a través del ratoli o del teclat i el processament que en fa lórdinador, segons les pautes marcades pel sistema operatiu i els prgrames que hi hagi instal·lats.

Mida de la pantalla

La mida d'una pantalla aproximadament rectangular es dóna com la distància entre els seus extrems mes allunyats, és a dir la diagonal del rectangle. Aixó ès problemàtic ja que no té en comte la proporció de la pantalla aixi doncs una pantalla de 21 polzades panoramica es menys alta i té menys area que una pantalla tradicional amb proporció.

Projectors

Un projector de vídeo agafa un senyal de vídeo i projecta la imatge corresponent a una pantalla de projecció fent servir un sistema de lents, permetent així visualitzar imatges fixes o en moviment.

Tots els projectors de vídeo utilitzen una llum molt brillant per a projectar la imatge, i els més moderns poden corregir corbes, borrons i d'altres inconsistències a través dels ajustaments manuals. Els projectors de vídeo són majoritàriament usats en sales de presentacions o conferències, en aules docents, encara que també es poden trobar aplicacions per a cinema a casa. El senyal de vídeo d'entrada pot provenir de diferents fonts, com un sintonitzador de televisió (terrestre o via satèl·lit), un ordinador personal.

Un altre terme semblant a projector de vídeo és retroprojector el qual, a diferència del primer, es troba implantat internament a l'aparell de televisió i projecta la imatge cap a l'observador.

Aspectes a considerar

Les resolucions de pantalla més comuns per a un projector de vídeo són les següents:

  • SVGA (800x600 pixels)
  • XGA (1024×768 píxels)
  • 720p (1280×720 píxels)
  • 1080p (1920×1080 píxels)

El cost d'un d'aquests dispositius no només el determina la seva resolució, sinó que també el determinen altres característiques com el soroll acústic a la sortida, la luminància, el contrast. Mentre que els projectors més moderns injecten suficient llum per a una petita pantalla en condicions ambientals de foscor, es requereix un projector amb una gran luminància per a grans pantalles o per a condicions ambientals de molta claredat. La mida de la imatge projectada és important, perquè la quantitat total de llum no canvia, és a dir, si la mida augmenta la luminància disminueix. Les mides de la imatge són mesurats, típicament, en diagonal, ocultant el fet de què las imatges majors necessiten molta més llu.

Tecnologies de projecció

Projecto de TRC: El projector de tub de raigs catòdics típicament té tres tubs catòdics d'alt rendiment, un vermell, un altre verd i l'altre blau, i la imatge final s'obté per la superposició de les tres imatges (síntesi additiva) en mode analògic.

Avantatges: és la més estesa en aparells de televisió

  • ja que és la més antiga.
  • Inconvenients: al ser la més antiga, està en extinció en favor dels altres sistemes descrits en aquest punt. Els projectors de TRC són adequats només per a instal·lacions fixes ja que són molt pesats i grans, a més tenen l'inconvenient de la complexitat electrònica i mecànica de la superposició de les tres imatges.

Projector LCD:

El sistema de pantalla de cristall líquid és el més simple, per tant un dels més comuns i assequibles per a l'ús domèstic. En aquesta tecnologia, la llum es divideix en tres feixos que passen a través de tres panells de cristall líquid, un per a cada color fonamental (vermell, verd i blau); finalment les imatges es recomponen en una, constituïda per píxels, i són projectades sobre la pantalla mitjançant un objectiu.

  • Avantatges: és més eficient que els sistemes DLP (imatges més brillants) i produeix colors molt saturats.
  • Inconvenients: és visible un efecte de pixelació (encara que els avenços més recents en aquesta tecnologia ho han minimitzat), és probable l'aparició de píxels morts i la vida de la llum és d'aproximadament 2000 hores.


Projector DLP:

Utilitza la tecnologia Digital Light Processing (Processament Digital de la Llum) de Texas Instruments. Hi ha dues versions, una que utilitza un xip DMD (Digital Micromirror Device, Dispositiu Digital de Micromirall) i un altre amb tres xips i cada píxel correspon a un micromirall; aquests miralls formen una matriu de píxels i cadascun pot deixar passar o no llum sobre la pantalla, a l'estil d'un commutador. La llum que arriba a cada micromirall ha travessat prèviament una roda de color, que ha d'estar sincronitzada electromecànicament amb el color que cada píxel ha de representar.

  • Avantatges: excel·lent reproducció de color, gran nivell de contrast, poc pes, molt bona vida de la llum, els seus preus comencen a ser competitius. Els sistemes amb tres xips DMD poden crear el triple de colors i no sofreixen el problema de l'arc iris.
  • Inconvenients: la versió d'un sol xip DMD té un problema visible, conegut com efecte arc iris, que fa que algunes persones percebin un arc iris al moure els seus ulls per la pantalla.

Projector D-ILA és una tecnologia especial basada en LCoS (Liquid Crystal on Silicon, Cristall Líquid sobre Silici) i desenvolupada per JVC. És un tipus reflectiu de LCD que entrega molta més llum que un panel LCD transmissiu.

  • Avantatges: excel·lent reproducció de color i gran nivell de contrast.
  • Inconvenients: sistemes molt cars a l'actualitat.

Teclat, ratolí, dispositius de joc

Teclat

El teclat es un dispositiu d'entrada d'informació cap al 'CPU. Es un periferic utilitzat per la introducció d'ordres i dades en un ordinador, encara que teclats similars s'utilitzen també amb maquines d'escriure. Actualment el teclat es un element indispensable per a l'ordinador. '

Ratoli

Es el periferic d'entrada més important, generalment en material de plastic, que podem considerar , al mateix temps, com a un dispositiu d'entrada de dades i de control, depenent del progammari que maneja en cada moment.

Impressores

Una impressora és un periféric d'ordinador que permet produir una còpia permanent de textos o gràfics de documents emmagatzemat en format electronic, imprimint en mitjans fisics, normalment en paper o trnasparencies, utilitzant cartutxos de tinta o tecnologia laser.

Alguns exemples d'ordinadors

Adreces d'interès

Pàgines generals

  • es.wikipedia.org/wiki/Computadora
  • www.ua.es/personal/viana/.../Cefire/IntroduccionInformatica.pdf
  • www.mobografías.com/discosduros/discosduros
  • www.rincondelvago.com/historia-de-la-informatica_15.html
Eines de l'usuari